Si alguna cosa està clara del pas de la covid per les nostres vides, a banda que les ha posat potes enlaire, és que ha evidenciat totes les tares del nostre sistema social. De fet, els grans debats que la nostra societat no ha volgut afrontar o sobre els quals ha passat de puntetes, ens han pegat als morros en aquests dos anys. Ara bé, em pensava que del primer any hauríem après alguna cosa i em sembla que seguim sense fer-ho.

Llegeixo en aquest mateix diari que la Intersindical demana que es doni la baixa als pares ―suposo que pares i mares― que tinguin criatures que han de quedar-se a casa a causa de la covid. No sé si és el moment ni la manera de fer-ho, tot i que el fons de la qüestió m’interessa i molt.

No és que em sembli malament la demanda, és que no podem seguir posant pedaços a toc d’urgència vital i deixar el debat de fons i, per tant, la reestructuració social per a un altre dia. Alhora, si és a partir d’una urgència que capgirem la situació d’una vegada per sempre, no hi posaré evidentment cap pega; això sí, sempre que no se segueixi defugint el problema de fons. En aquest cas, la importància i la necessitat de tenir cura de nosaltres mateixos i mateixes i dels altres.

La tornada a les aules ha neguitejat més que no pas el mateix Nadal ―vull dir respecte de quines serien les mesures a les quals ens hauríem d’adaptar― i és que, a la mala relació, la manca de sintonia, entre mercat laboral i escola que martiritza alguns pares i la majoria de mares d’aquest país, ara s’hi han d’afegir les mesures sanitàries. És a dir, la tempesta perfecta.

Amb qui deixem o amb qui es queden les criatures és un maldecap anterior a la covid, perquè hem construït una societat amb temps i espais per a moltes coses, però sense espai i ni temps per a la criança

Amb qui deixem o amb qui es queden les criatures és un maldecap anterior a la covid, perquè hem construït una societat amb temps i espais per a moltes coses ―per treballar, per estudiar, per al lleure, i alguna cosa més que ara no em ve al cap―, però sense espai i ni temps per a la criança.

Com que no estem disposats a trencar el patriarcat, ni a posar en valor res d’important que facin les dones, hem fet veure que les criatures es criaven soles i, en tot cas, fora de la llar. Per això hem donat per bo que es podien estabular a les llars d’infants pràcticament acabats de néixer i després a les escoles, sota la premissa disfressada d’impossibilitat o voluntat de tria que el temps i l’atenció més valia que fos professional i no personal. També hem donat per fet que les àvies i els avis tenen obligacions de criança, reservant per als progenitors i progenitores “temps de qualitat” i tot un seguit de bestieses ―perdoneu el qualificatiu― per l’estil.

La criança és temps dels PARES i mares de dedicació, d’acompanyament i de cura de les criatures, tant quan estan malalts i malaltes com quan estan sans; sense horaris prefixats, pactats i establerts d'antuvi.

Les mesures d'aïllament pels casos de covid el que posa clarament al descobert és que no existeix aquest temps i espai per a la cura de les criatures i, per això, el desgavell al qual es veuen abocades moltíssimes famílies ara no és salvable amb les solucions, ja precàries, adoptades abans del 2020. Les àvies ja no poden estar disponibles ―malgrat que estiguin disposades― de la mateixa manera; o, en tot cas, no ho haurien d’estar ni abans ni ara. I això no té res a veure amb l’estimació i el goig de ser i fer d’àvia.  

A més a més, l’especificitat de la malaltia fa fins i tot difícil la contractació de la cura en els casos en què econòmicament aquesta sigui una solució possible. El resultat previsible: la més bona de les solucions segueix sent una mala solució i les conseqüències no les millors ni per a la salut de criatures, ni per a la de mares i pares. En aquest cas, tant física com psicològica i emocional i, tanmateix, econòmica. Tampoc per al conjunt de la població i del país, tant pel que fa a la feina com a l’escola, dos puntals bàsics del nostre sistema.

El 2020 va tensar moltíssim el sistema el fet que les escoles tanquessin i per això ara les autoritats administratives han posat les criatures a l’equació de les mesures, però segueixen gairebé dos anys després sense haver entès encara quina és la base del problema. Hi ha algú dels que manen ―a banda d’anar a alguna manifestació i fer les proclames que toquen per agenda i programa electoral― que hagi entès alguna cosa i, el que és més important, estigui disposat a canviar-ne alguna? En aquest sentit, esclar; no en l’altre.