Cada any abans de començar el nou curs escolar hi ha nervis. No només, encara que especialment, per a les famílies que tenen criatures, sinó en general perquè, de fet, l’escola marca en bona mesura el nostre temps social. Aquest any les incerteses van més enllà dels neguits familiars de conciliació habitual -tant del nucli familiar com de la família extensa- perquè la incertesa té una abast completament diferent tant en temps com en els àmbits afectats.

Aquest curs no queden quinze dies per poder lligar horaris, aquest curs queden tot de preguntes sobre quants  escenaris es poden preveure, quines solucions seran factibles i, per sobre de tot, si realment hi ha res que es pugui planificar d’avançada.

La incertesa està a l’ordre del dia i si no hem pogut, fins ara, fer-nos a mans maneres per conviure-hi amb tranquil·litat cal ja que ens hi posem de valent. Ens passa per l’epidèmia de la Covid-19 però no només. Les afectacions no tenen res a veure entre països i no parlo només del nombre de casos que es comptabilitzen, parlo de les conseqüències econòmiques i socials. En el nostre cas, la incertesa és molt més gran perquè les condicions del país no són les millors. El sistema educatiu n’és un exemple paradigmàtic.

Ara més que mai ens aniria molt bé que la inversió en educació hagués estat molt més gran. Que el nombre d’alumnes per classe sigui menor no és una necessitat nova per evitar que el contagi creixi o s’acceleri, es necessita ja de fa molts anys per a què l’aprenentatge de les criatures es doni en condicions òptimes. El mateix passa pel que fa al nombre de professorat i de recursos de diferent naturalesa.

Alhora com que com a societat no hem resolt com viure i treballar de manera harmònica, l’escola és una baula imprescindible per aconseguir que els ingressos familiars no es vegin afectats per la criança. El tancament tan precipitat i poc mesurat de les escoles al març ha posat a moltes famílies en una situació d’estrès econòmic molt important. Que no ho sembla perquè és atomitzat, però d’una afectació molt més gran que el futur tancament d’empreses del sector de l’automoció.

Evidentment, l’estrès també ha estat personal, principalment de les dones, i familiar, amb conseqüències directes en la salut d’una part important de la població, incloses les mateixes criatures. I, evidentment, no ajuden gens totes les imprecisions que ens regalen les autoritats competents. La incertesa es converteix fàcilment en por per culpa de tanta manca de concreció, de tanta contradicció entre ministres, de tantes vaguetats sobre què passarà en cas que es posin en quarantena criatures o escoles senceres. I encara podria no ser així si la poca confiança que hem de tenir en els ajuts que s’estipulin per part de l’administració de l’estat la poguéssim mantenir sobre el pagament de les mateixes, però tots sabem què ha passat amb els ERTO i el que està passant amb l’ingrés mínim vital.    

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Àngels Martínez Castells
Opinió En defensa del CAP Àngels Martínez Castells
Bea Talegón
Opinió En cap lloc decent Bea Talegón