No puc pas dir com ha anat la trobada entre els dos Peres ―Pere Aragonès, el president de la Generalitat, i Pedro Sánchez, el presidente del Gobierno del Reino de España―, perquè en tenim, i seguirem tenint, per molt que s’escrigui i es comenti, el relat parcial. Però, especialment, hem de tenir molt clar que aquest relat serà positiu o negatiu no només per una qüestió de joc polític, sinó perquè tot depèn del que cadascú esperi d’ella.
A mi la roda de premsa del president de la Generalitat a Blanquerna m’ha deixat perplexa, perquè, la veritat, trobar-se per constatar les diferències no té cap sentit, atès que aquestes diferències estan, de fa dies, més que constatades i àmpliament publicitades. Espero i desitjo que l’èxit no consisteixi en el fet que la trobada es produeixi i ja està, i així anar passant el temps sense més intenció que fer veure que s’avança per precisament fer tot el contrari. Des d’aquesta perspectiva, l’èxit d’ahir és doble, perquè s’ha acordat una altra trobada, tornant de vacances, després de la Diada.
Si no tenim clar que aquesta és una taula per parlar dels drets de Catalunya a decidir el seu futur, però especialment no tenim clar que és una taula per reclamar a l’estat espanyol el compliment dels seus deures en aquesta matèria, no anirem enlloc
He de dir que malgrat aquesta mala impressió, també m’ha semblat que s’obria una finestra a l’avenç; malgrat que tot són paraules i són els fets els que compten. El president, el de Catalunya, a l’altre no l’he sentit, ha parlat reiteradament de taula de negociació i no pas de taula de diàleg. Cal, però, saber què es negocia. Per molt que necessitem fons europeus o inversions en infraestructures, no són aquests els temes que han d’ocupar les trobades; si més no aquestes trobades. No sigui que sigui cert que pagant sant Pere canta!
Si no tenim clar que aquesta és una taula per parlar dels drets de Catalunya a decidir el seu futur, però especialment no tenim clar que és una taula per reclamar a l’estat espanyol el compliment dels seus deures en aquesta matèria, no anirem enlloc. Pitjor encara, ens quedarem de totes totes a Espanya, pels temps dels temps i en les pitjors condicions possibles.
No sé què és el que posa la Generalitat de Catalunya a sobre la taula de negociació per aconseguir acostar posicions, i això em preocupa. No n’hi ha prou amb bonhomia. Si és una estratègia que vol discreció, no hi tinc res a dir; però, si no hi ha res, em preocupa molt. Ho dic perquè l’Estat té un full de ruta claríssim de persecució sense treva als marges de la democràcia i, en canvi, on és el nostre full de ruta? El nostre problema no va ser tenir full de ruta, ans al contrari, va ser no culminar-lo. Us ben asseguro que l’estat espanyol culminarà el seu, si no és que ens tornem a posar en marxa.