El govern espanyol ha posat en marxa l’ingrés mínim vital, una mena de renda bàsica que es donarà a les famílies amb menys ingressos. Independentment dels detalls econòmics i de les característiques concretes del tipus de prestació que ha dissenyat l’executiu, un dels elements que ha cridat més l’atenció, a banda de les anades i vingudes dels diferents partits davant la seva aprovació, ha estat la particularitat de la seva implementació.

El govern espanyol centralitzarà l’ajut però no pas en el cas de Navarra i el País Basc, comunitats a les quals es traspassarà la competència per gestionar-lo. Segons el ministre Escrivá, les úniques prou preparades i competents per encarregar-se’n; la resta de comunitats, també segons el ministre, no totes però sí algunes, han demostrat que no poden dur a terme amb eficiència l’encàrrec, i per tant, en tot cas, hauran d’esperar perquè se’ls faci el traspàs més endavant.

Em pregunto on queda el gran lema de la igualtat entre espanyols —jo hi afegeixo "i espanyoles"— del qual qualsevol govern de Madrid, més oposició, fa bandera

En primer lloc, a un ministre se li han de demanar més que vaguetats i imprecisions per tal de justificar els seus arguments i les decisions d’aquest nivell; i cal recordar que a Catalunya fa més de tres anys que es va implantar la renda bàsica de ciutadania i que hi ha altres comunitats que també tenen ajuts similars.  En segon lloc, se li pot recordar al ministre el desastre que ha estat la gestió del SEPE en el cas dels desocupats a causa dels ERTO i quantes ciutadanes i ciutadans espanyols estan esperant cobrar i no ho han fet, quants han cobrat el que no els tocava i quants no havien de cobrar i els han ingressat els diners.  Per tant si com ell diu és un problema de les dades que es tenen, que doni a les comunitats les dades necessàries i potser fins i tot ho faran millor que el mateix govern central; que malgrat tenir les dades és l’exemple paradigmàtic de la ineptitud, la manca d’eficiència i d’eficàcia. Especialment pel que fa a números, de tot tipus; no vull recordar els recomptes de sanitat. I no ho dic jo, al desori divers em remeto.

Però independentment  de tot això el que em pregunto és a on queda el gran lema de la igualtat entre espanyols —jo afegeixo "i espanyoles"— del qual qualsevol govern de Madrid, més oposició, fa bandera. Ajudat per un o altre president de comunitat autònoma; sempre les mateixes. La igualtat no s’aplica en aquest cas, o és que no s’ha aplicat mai? Sí, és la segona resposta, ja ho sé, però de fet amb matisos importants per als negacionistes.

Una cosa és el que passa amb Catalunya i l’altra molt diferent, per oposada, el que passa amb el País Basc i Navarra. En el cas de Catalunya la diferència és una discriminació negativa de pura regla, per això es nega, s’invisibilitza i es menysté; quan no s’empresona. D’aquí les baralles en els números de repartiment i les fórmules diverses, i tot un seguit de tripijocs que més o menys intenten dissimular o maquillar l’espoli econòmic d’una banda, i de funcions governamentals autonòmiques i drets de ciutadania, de l’altra.

En canvi en el cas del País Basc i Navarra el que tenim clarament és un privilegi a un territori concret del qual es posa el fonament en la transició política, i es va vestint, enfortint i assegurant des de llavors, en governs de tot signe polític. Curiós, perquè suposadament ja llavors el cafè havia de ser per a tothom, malgrat que aquesta mateixa situació diferencial del País Basc i Navarra ho desmentís de ple. Certament el relat no s’ha ressentit d’aquesta obvietat fins ara —els privilegis no es reconeixen només es perpetuen—, però potser comença ja a no poder-se mantenir.