No és el mateix no voler que no poder, hi ha una gran diferència fins i tot quan ni es pot ni es vol.  Aquest dissabte vaig anar a Puig de les Basses a veure la Dolors Bassa, consellera de la Generalitat de Catalunya. No sabia què em trobaria, no havia anat a cap presó abans i, especialment, no sabia com la trobaria a ella.

Cap problema ni per una banda ni per l’altra. La presó és molt moderna, és fins i tot d’estètica agradable, els funcionaris i les funcionàries molt amables i no hi havia gaire gent; per tant, una entrada molt fluïda, perfectament coordinada i tranquil·la. Pel que fa a la Dolors, magnífica, tant d’aspecte com d’ànim, sencera; valenta i digna, a banda de treballadora i intel·ligent. Recordaré sempre com portava l’agenda de controlada i plena. Perfectament organitzada. Res de diferent de quan era fora; tret que no la vaig poder abraçar, tret que era darrere un vidre i tret que, quan vam marxar, ella no va poder sortir.

Quins detalls més estúpids i insignificants, oi? Perquè de fet, segons a qui sents, tot semblen meravelles. Hi ha qui diu que a més a més tenen privilegis i no sé quantes barbaritats per l’estil. No sé quan s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu —no de tothom, però deu n’hi do de quantes i quants— que ser a la presó és una gran cosa o que no és res; que és el més normal i que, a més a més, ens fa més demòcrates.

Totes elles i tots ells haurien d’anar-hi de visita, perquè per poc que vulguis, per poc que et resisteixis, el discurs se t’ha d’escardar; i si no és així no hi ha res a fer. Vol dir que l’odi s’ha instal·lat tan fortament que no és que ja no hi hagi lloc per a la amabilitat, sinó que ja no en queda per a la humanitat. Només cal anar-hi, no cal quedar-s’hi i encara que no es vulgui se sent, no només s’entén, què vol dir estar privat de llibertat directament a la pell.

Només cal treure el cap en una presó per saber que aquesta mena de càstig és una de les coses més mal resoltes de la nostra societat

Vaig, amb molta altra gent, a les manifestacions i a tota mena d’actes en defensa de la llibertat de tothom, pensin o no com jo. I els presos polítics són a la presó per defensar la llibertat de totes i tots fins i tot dels que no la volen exercir. En democràcia, votar vol dir exercir la teva llibertat. I els que els hi han posat o hi simpatitzen o ho aplaudeixen ho han fet i ho fan perquè no respecten la llibertat dels altres i les altres quan pensen diferent; en aquest cas, els catalans i les catalanes que volem la independència o la república o el dret de decidir a les urnes què som i què volem fer i quines lleis volem tenir.

Com a sociòloga he estudiat què signifiquen les institucions totals i quins en són els efectes; per tant, tinc molt clar que les presons no tenen res de grat fins i tot en els centres en què hi ha piscina. Insisteixo, només cal treure-hi el cap per saber que aquesta mena de càstig és una de les coses més mal resoltes de la nostra societat. Encara que literalment no es tanqui la porta i es llenci la clau, simbòlicament és el que hem fet. I d’aquí la poca reflexió en democràcia de com s’ha de fer complir la justícia sense ser tremendament injust, i, especialment, sense desposseir tant els espais com els individus de la seva humanitat. També és veritat que tampoc sabem ni administrar ni fer justícia. La feina és ingent.

És certament difícil fer desaparèixer les presons o, si més no, reduir-les a la mínima expressió, però segur que és impossible sense seure a analitzar-ho de manera seriosa, profunda i amb tota la seva complexitat. No dic només això per la Dolors Bassa o la resta dels preses i presos polítics de Catalunya. Ho dic també per les preses, i les seves famílies, que vaig trobar dissabte a la tarda a la presó de Figueres.

Ho dic perquè, sense sensibilització sobre la reclusió, les condicions d’existència que suposa, els efectes sobre les persones i els seus familiars i amics, és molt fàcil minimitzar qui ha d’entrar-hi i qui no, o parlar de la conveniència o no de la presó preventiva. I no cal dir que, de consideracions sobre això, ja se’n fan, però no poden ser més divergents o més esbiaixades; cadascú que hi posi l’adjectiu que vulgui si tenim present les darreres actuacions mediàtiques dels jutges i les jutgesses.

Ja ha passat per Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any i tornarà a passar per Reis; però de fet ha passat i continuarà passant molts dies, nos sabem quants, de cada dia, que les preses i els presos polítics, els exiliats i les exiliades no seran a casa o allà on vulguin ser. Espero que el 2019 sigui un any menys injust que aquest; no només per a ells i elles, per a tothom i per a totes les causes en què no deixem de lluitar.