En un primer moment, m’ha costat ubicar el concepte de malcriades en referència a nosaltres, les dones —feministes, la resta em sembla que no—, en el discurs d’Ayuso. Té un punt esperpèntic molt habitualment, però potser és només que certament em costa seguir el fil dels seus elevats i primmirats pensaments. He estat temptada i tot de buscar el significat concret de la paraula malcriat al diccionari —i especialment veure si en femení el significat canviava, ja sabem com les gasta el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española— per veure si en castellà se m’escapava alguna cosa; però, al final, se m’ha encès la llumeta i he acabat entenent el que volia dir Ayuso. I he de dir que té tota la raó.

He de reconèixer que m’encisa la capacitat que té aquesta dona de dir clarament el que moltes i molts pensen, tant els que ho diuen com les i els que no ho diuen, i, alhora, posar el dit a la llaga. A sobre, d’aquests darrers n’hi ha molts i moltes que blasmen Ayuso, quan de manera molt més recargolada, i evidentment no transparent, se situen exactament en les mateixes posicions que la presidenta de la Comunitat de Madrid respecte a Espanya, la democràcia i, per dir-ho de manera resumida, els drets fonamentals, encara que dissimulen abanderant alguns col·lectius per poder salvar la cara. Si algú no m’entén, que pensi en tot el que fa el PSC; la darrera, no aprovar el decret del català —que encara no sé si és bo o dolent—, en primer lloc i per davant de tot, per no “desafiar els tribunals”. Si us plau, que algú els faci anar a classe, a veure si aconseguim que Franco, malgrat estar mort, no acabi regnant gràcies a elles i ells. No sé per què m’entesto a pensar que no saben què fan, quan l’evidència diu tot al contrari, suposo que m’aferro a un bri d’esperança que no aconsegueixo veure per enlloc.

Cada dia és negre, ocupem o no els titulars, perquè les dones d’aquest país encara ara ens hem de treure de sobre la imposició patriarcal d’haver de servir els homes

Però no ens desviem del tema, té tot el sentit del món el que ha dit Ayuso —i des d’aquí m’excuso per la meva perplexitat inicial—, les dones feministes som unes males criades. De fet, hem decidit lluitar per deixar de ser-ho personalment —sense l'exemple propi no es va enlloc o només s’aconsegueix enganyar els altres i, per tant, també la causa— i per denunciar, reclamar i aconseguir les mesures necessàries perquè la resta de dones puguin deixar de ser-ho també. Quan Ayuso diu que estem malcriades, per consentides, vol dir que hem deixat de fer la nostra feina —entesa com aquella que ens pressuposa l’ordre social establert—, que protestem i per això se’ns considera maleducades, que mai en tenim prou i, per tant, ens diuen capricioses, que no acceptem el paper que la nostra societat ens reserva, que no ens conformem. Quanta raó que té aquesta santa dona!

No volem seguir sent l’escarràs de cap home ni, en conjunt, les que aprovisionem de benestar i sostenibilitat el nostre sistema social i, per tant, la vida; menys encara que no es respectin els nostres drets tot suposadament protegint-los i, sobretot, que volem parlar per nosaltres mateixes i que se senti alt i clar el que hem de dir. Siguem d’aquí o del Pakistan, o ambdues coses alhora.

No sé si hi ha una setmana o dies més negres que altres, perquè la quantitat compta, però no en el sentit habitual. Cada dia és negre, ocupem o no els titulars, perquè les dones d’aquest país —el meu i també del seu, la sacrosanta Espanya, i del món en tota la seva globalitat— encara ara ens hem de treure de sobre la imposició patriarcal d’haver de servir els homes, els que ocupen un lloc de poder i a tots; atès que el tenen, el poder, pel sol fet d’haver nascut, o ser considerats, homes. 

Siguin benvingudes les dones malcriades, totes hem de ser-ho, no siguem criades de ningú i, especialment, criem les nostres filles i fills, per començar, sense estigmatitzar-los per la relació sexe/gènere que imposa el patriarcat.