Inés Arrimadas és tot un personatge, no crec que ningú ho negui, i el que més m’admira d’ella —però no pas en un sentit positiu— és la seva capacitat de deixar anar afirmacions de realitat paral·lela sense immutar-se, sense mostrar cap mena d’intranquil·litat i, menys encara i per descomptat, signe de vergonya.

Aquest diumenge la premsa recollia les seves declaracions en una entrevista a La Vanguardia en què deia que “els senyors del procés viuen molt bé”. Certament, tot el que es treu de context es desvirtua, però no crec que en aquest cas hi hagi possibilitat de no interpretar correctament el missatge; és a dir, el sentit en què ha pronunciat les seves paraules. De les senyores no en feia menció, però segurament pensa el mateix. 

Hi ha qui li ha contestat, entre d’altres el mateix Josep Rull. No deu pas ser fàcil haver de sentir judicis d’aquest tipus, a presó, sent-hi per les idees i a més havent de passar per tot tipus de discriminacions afegides, interpretacions del reglament esbiaixades i moltes altres maleses, precisament, per ser qui són. Que Arrimadas no en tingui prou només de callar i mirar cap a una altra banda —és a dir, tancar la porta i tirar la clau— vol dir que li deu fer molta por que surtin i que tot el castell que s’ha muntat quedi al descobert com el que és, només un munt de cartes d’un joc abjecte. No només el rei va despullat, la cort és molt llarga.

La grandesa d'Arrimadas és negar la realitat i explicar-la capgirada, i amb l’estupor del contrincant neutralitza la capacitat de rèplica contra les seves fal·làcies

Sembla mentida tan poca empatia d’una persona que ha tingut coneixença personal, al Parlament de Catalunya, de la majoria de preses i presos polítics; però d’això no cal ni parlar-ne. Entenc en Josep Rull, però una referència com ell fa a la família i a mirar als ulls, amb el que això significa, no té recorregut o efecte en una persona com Arrimadas, en ningú amb aquesta manera de procedir. Hi ha qualitats humanes que es tenen o no es tenen, en tota mena de persones i sectors d’activitat, països i idearis polítics; cosa que tampoc vol dir que no es puguin aprendre.

Del que sí que cal parlar és d’aquesta realitat paral·lela en què està instal·lada —i no pas com Alícia en el País de les Meravelles—, perquè és una de les característiques que ha definit l’actuació d’Inés Arrimadas en política, i que, de fet, era el segell propi de Ciutadans/Ciudadanos, el partit que ara lidera. Realitat que no he arribat a entendre què té de relat orquestrat i què té de creença, perquè arriba un moment en aquestes situacions en què es deu fer difícil separar allò que és cert del que no ho és. A banda que de molt dir-la, i més si molts més també la diuen, una mentida es pot convertir en una realitat.

Arrimadas ha parlat de multitud de temes en contra del que les dades més rigoroses i contrastades afirmaven i afirmen i, directament, demostren; això sí, molt sovint, precisament amb un gràfic a les mans. Des de la mala salut, la persecució, la impossibilitat i la discriminació del castellà, per ella espanyol, a Catalunya, fins a la difamació de TV3 negant l’evidència però afirmant a tort i a dret, precisament des dels seus platós, que a ella —i al seu partit i als seus afins— no li donaven veu.

Aquesta és la seva grandesa, la seva gran força: negar la realitat i explicar-la capgirada, i amb l’estupor del contrincant neutralitza la capacitat de rèplica contra les seves fal·làcies. Quin mèrit tan galdós, per molt que sigui, de moment, efectiu.