El que em va arribar a mi en la meva infantesa ―soc nascuda l’any 65― va ser molt més la part anecdòtica de les anades i vingudes a Perpinyà que no pas el lligam de la ciutat amb la lluita política antifranquista; però, en tot cas, es tractés d’aquesta o de tota la resta, era el mateix. Anar a veure pel·lícules no necessàriament “porno”, que també, i, fins i tot, anar a comprar coses que aquí no es trobaven estava unit pel mateix anhel: gaudir de la llibertat que tenien a França i que no teníem a l’estat espanyol. Llavors pensàvem que el problema residia en viure en un estat dictatorial i no en una democràcia; ara ja sabem que el problema és senzillament viure a Espanya.

A la primera part de la segona meitat del segle XX, passar la frontera era poder ser a Europa, en el millor dels sentits de la paraula, estar en un país democràtic i gaudir momentàniament dels drets que allà tenien. Exactament el mateix que ha passat aquest dissabte 29 de febrer del 2020, en ple segle XXI. Els i les catalanes, i tothom que viu a l’Estat, encara hem de fer un viatge al país veí per gaudir dels nostres drets democràtics. Quantes i quants dels que allà eren, més grans que no pas jo, van recordar els viatges anteriors pensant que no els haurien de repetir i resulta que encara no han fet l’últim malgrat els anys que han passat! Fins i tot la data em sembla una al·legoria de la situació: no tenim 29 de febrer cada any.

És el problema que té Espanya, els seus dirigents, la seva intel·lectualitat i els seus poders fàctics: que encara es pensa que el món funciona com ella. O el que és el mateix, que la seva forma de funcionar i d’entendre el món és l’única bona

He llegit dia rere dia quants diners i quantes accions ―ho direm així― ha portat a terme l’estat espanyol, i en segueix portant a terme, amb o sense Espanya Global i Borrell, per vendre al món una imatge de democràcia. Vagi per endavant, imatge del tot fallida. Totes les campanyes i totes les conxorxes els han servit per a res, o per a ben poc, davant altres notícies, però especialment davant les que han omplert aquest cap de setmana els diaris no espanyols sobre l’acte independentista a Perpinyà. Ara bé, aquest, encara que no ho sembli, no és el problema més gran que tenen. La imatge de molt més d’un centenar de milers de persones aclamant un president i dos membres més d’un govern electe i legítim, perseguits per la justícia espanyola i privats dels seus drets polítics per l’estat espanyol és molt potent; dona grans fotos i fa parar l’orella, però el que és impagable és el comportament dels líders polítics espanyols davant de la situació.

De debò es pensen que poden demanar explicacions a líders democràtics d’altres països no només sobre drets de la ciutadania sinó sobre els seus drets com a càrrecs electes?  A Espanya no només no saben què és la democràcia, sinó que no saben com funciona a una bona part del món. És el problema que té Espanya, els seus dirigents, la seva intel·lectualitat i els seus poders fàctics: que encara es pensa que el món funciona com ella. O el que és el mateix, que la seva forma de funcionar i d’entendre el món és l’única bona.

Ni el millor publicista pot vendre de manera sostinguda i creïble un producte inexistent. Haurien de fer servir per a la campanya contra el descrèdit que s’han guanyat a pols l’eslògan “Una democràcia diferent”, perquè aquest missatge no hauria col·lidit amb el que passa dins les fronteres de l’Estat ni tampoc fora d'elles i faria, segur, més atractiu el producte.