El 20 de setembre de 2017 és una data que moltes i molts recordarem, malgrat que ara els fets puguin semblar molt llunyans; més encara després de la irrupció de la covid a les nostres vides. En certa manera, el dia ha quedat eclipsat per tot el que va passar després en dates successives d’igual o més importància històrica, tant al carrer com als jutjats, per la presó i per l’exili. Tot és tan gros i va ser tan intens que de vegades fins i tot acabem barrejant imatges, fites i accions. No hi fa res, encara que no tinguéssim l’hemeroteca. El més important és no deixar de tenir present la gran importància que va tenir; el que va significar per a nosaltres com a poble, en el sentit de ciutadanes i ciutadans, i el que va significar per al món, encara que ara no sembli que ha significat res per a ningú que no siguem nosaltres mateixos i mateixes. 

Certament, amb la revisitació dels fets realitzada per jutges i fiscals, amplificada fins al paroxisme per la pràctica totalitat d’empreses de comunicació de l’estat espanyol i per determinats partits polítics ―com a artistes principals i, la resta de partits, com a figurants entregats a la causa―, sembla que tot plegat hagi quedat una mica embrutat. Fins i tot les imatges pròpies que vam emmagatzemar directament, sense intermediaris. Compte: el relat només te l’imposen si vols; si tu te’l deixes imposar. Poden dir el que vulguin, ara i abans. És la suma de la vivència de moltíssima gent, i reunim prou capacitat crítica i coneixement per saber què és el que realment va passar i la importància que va tenir. No només el 20 de setembre i l’1 d’octubre i el 3...

Els que s’entesten a donar per morta alguna cosa és que n’han d’amagar alguna altra o, senzillament, que no juguen net. N’hi ha també que volen enterrar allò que els molesta perquè tothom cregui que està mort

No hem de perdre de vista que una bona pel·lícula és una bona pel·lícula, acabi bé o malament. A més, ara que el temps és de sèries, hem de saber que el final encara no està escrit; la cosa va per capítols i temporades. És a llarg termini, i no a curt, que una lluita es guanya. 

Fa quatre anys i un dia vam tenir ben clar que ens hi anava la democràcia i ens hi anava el país. No només des del punt de vista independentista, sinó del de la defensa de les institucions autonòmiques que precisament volíem depassar. Poc ha canviat des de llavors la vigència d’aquesta necessitat i poc canviarà mentre depenguem de l’estat espanyol; tant si el poder d’aparador el tenen els d’esquerres com els de dretes. Si algú els distingeix, que m’ho expliqui, si us plau. De fet, a dia que passa, es fa més evident la necessitat imperiosa, com a societat, d’avançar cap a l’autodeterminació i l’autogovern. No és aquesta una pantalla passada ―com es diu ara―, a més, viure en el present, que em sembla molt útil i operatiu, no vol dir en cap cas deixar de tenir memòria històrica. De fet, els que s’entesten a donar per morta alguna cosa és que n’han d’amagar alguna altra o, senzillament, que no juguen net. N’hi ha també que volen enterrar allò que els molesta perquè tothom cregui que està mort. Tornem a ser al cap del carrer: cadascú de nosaltres som els únics responsables de deixar que ens imposin una determinada veritat, més encara quan hem viscut i seguim vivint els fets en directe. I més encara quan els fets del futur encara estan per determinar.