Acabem de passar un dilluns ple de declaracions magnificents sobre la necessitat d’erradicar la violència masclista, però el cert és que avui ja som a dimarts i ja hem tornat a la normalitat. Cada any passa el mateix, tant amb el 25 de novembre com amb el 8 de març, i per això res canvia o canvia tan lentament.

I quina és la normalitat? Malgrat tenir-ho tan ben estudiat i saber i tenir clarament identificades les causes estructurals, se segueix inflant el discurs de la individualitat i amagant, passant per alt o dissimulant que la violència masclista és el resultat, bàsicament, de l’organització social. Per això, fins i tot en anuncis fets expressament per a aquest 25 de novembre hi surten missatges que reforcen la idea que és un problema personal; i d’aquí tanta insistència amb què han de fer i hem de fer les dones per sortir d’aquesta situació. I no parlo, precisament, de missatges de Vox.

Com a problema social, no és un problema de les dones, ho és dels homes i són ells els que haurien d’estar treballant per erradicar la violència

Les dones no hauríem d’estar lluitant per sortir o protegir-nos de la violència masclista, aquesta no hauria d’existir; i, per tant, com a problema social no és un problema de les dones, ho és dels homes i són ells els que haurien d’estar treballant per erradicar-la. És clar que, com que les que hi perdem la vida, la salut, la llibertat, la tranquil·litat i la pau som les dones, no podem deixar de ser capdavanteres en la recerca de la solució, malgrat que aquesta no passi per nosaltres. Més encara quan ells no s’hi posen. 

Què estan fent els homes? Ben poca cosa, per no dir res, més enllà de mirar-s’ho des de la barrera i seguir pensant que no és pas un tema d’homes, ho és de les dones i d’alguns homes. En aquest sentit a Vox tenen tants votants com somien tenir, perquè cada vegada que un home maltracta, viola o mata una dona de fet està salvaguardant la identitat col·lectiva de mascle i el poder que aquesta identitat té reservat en tots els àmbits socials. Això no vol dir, però, que especialment ahir molts, però sempre pocs, homes també se sumessin a la causa puntualment perquè queda bé, no hi ha més remei i, fins i tot, perquè n’hi ha que realment se la creuen i se la fan seva.

Tot plegat no ens porta enlloc, tal com passa amb el “Pacto de Estado contra la Violencia de Género”, que no s’ha desplegat i que per començar ja no té ni adient el nom. I no només perquè la violència és masclista i ni això recull el títol, sinó perquè el que necessitem és un pacte contra el masclisme, no pas contra la violència masclista. Aquesta només n’és el resultat i és la causa que s’ha d’atacar i no pas una de les seves expressions, per molt que sigui la més punyent de totes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat