Segurament el que més es destacarà de l’any 2020 —vull dir en el seu resum o significació per a la història—, serà la pandèmia del coronavirus que va venir de Wuhan. O potser ni això, perquè ara que ja es comença a administrar la vacuna o les vacunes, tot empal·lidirà davant la gran gesta de la humanitat per erradicar un atac que ha posat en perill la supervivència de l’espècie humana. Sona molt grandiloqüent; no és el meu relat, és el que es desprèn de la majoria de programes que poso i no aguanto, que passo i traspasso aquests dies.
Em feia creus que pensadors i pensadores reputats donessin veracitat a les paraules del ministre i no qüestionessin en cap cas que la vacuna arribés abans d’acabar l’any. A mi, per pura racionalitat científica, tot em semblava mera propaganda política per mantenir a la ciutadania en l’esperança i no en l’encaparrament mentre ens escanyaven en nom de la seguretat, de la salut i de la protecció; però resulta que la ingenuïtat cau de la meva banda. Soc jo, no els altres, la que no sap prou bé com funciona el sistema, i, especialment, tot el que pot arribar a fer sense que passi res.
La vacuna no només ha arribat, sinó que s’han complert els terminis, fins i tot a Espanya, on no es compleixen mai; que els ho preguntin als que han de cobrar ERTO, o als que esperen l'ingrés mínim vital o als que han mort, abans de la pandèmia, esperant els ajuts a la dependència.
[2020 és] el moment en què s’han posat les bases per a un nou tipus de règim democràtic
Si a mi m’encarreguessin de dir que és el més significatiu de l’any 2020 tiraria per una altra banda molt diferent, i parlaria de l’any com el moment en què s’han posat les bases per a un nou tipus de règim democràtic que tindrà més de règim que no de democràcia. Ara entenc la insistència en el missatge massiu de “la nova normalitat”, repetit fins a l’afartament, des de l’inici de la declaració oficial de la pandèmia. La força del concepte de normalitat i la seva penetració és clau en tot això. Un règim que m’espanta més que la Covid-19, més que la vacuna i més que els nous virus que l'OMS ja anuncia; sí, es veu que això no només ho poden fer els àngels per Nadal.
No és nou del 2020, ja va començar abans i segons com es miri és la mateixa història de la humanitat, el fals dilema que s’estableix entre llibertat i seguretat; recentment pel terrorisme, ara per les mesures imposades per lluitar contra la malaltia. L’equilibri sempre és difícil i va molt més enllà, té molt més abast de les mesures concretes i puntuals i comença sempre —és l’element clau— en qui i com es prenen aquestes decisions. No són, però, en cap cas, un avenç i molt menys una bona solució, ans el contrari, si afecten els nostre drets de ciutadania; i sense drets només som esclaus de l’estat, no podem ser una altra cosa.
Si l’encàrrec es dugués a terme, el de definir l’any, i més concretament per a l’estat espanyol, ho faria en una frase i prou que és un clar exemple del resultat de tot plegat, d’on hem arribat: A Espanya als autònoms i les autònomes no els deixen obrir però els segueixen cobrant la quota de la seguretat social i tots els impostos.
Espero que ara tots aquells i aquelles espanyoles que es van ofendre quan dèiem a Catalunya “l’Estat ens roba”, entenguin de què va el joc.