A Carlos Herrera no és el primer Ondas que li donen, de fet aquesta passada setmana recollia el sisè, atès que és un dels grans noms de la ràdio espanyola. No s’havia ni postulat i han estat els companys de professió els que han decidit donar-li aquest darrer guardó per la contribució que ha fet amb el seu programa a “la identitat” de la cadena COPE. Si més no així és com ho van comunicar. 

S’acostuma a dir que un país té els dirigents que es mereix i suposo que el mateix s’escau pel que fa als comunicadors d’èxit, però en un i altre cas el panorama espanyol és molt i molt poc satisfactori

De fet, i espero que sigui veritat perquè ho he llegit i no ho he contrastat, és el presentador que més oients té: gairebé dos milions i mig de seguidors. Una gran xifra o un gran disbarat, depèn de com t’ho miris, i jo m’ho miro des d’aquesta segona vessant. Evidentment no puc pas negar-ne l’èxit ni la seva capacitat de comunicació, les xifres l’avalen; però no entenc el premi. Sense anar més lluny, el seu discurs d’aquest dilluns parlant del canvi climàtic ha estat vergonyós. I no ho dic pas perquè hagi fet un bon aiguabarreig entre les diferents postures, sinó per la falta de respecte amb la que s’ha referit a l’activista Greta Thunberg. Molt barroer, molt poc educat, molt poc professional i moltes altres coses molt més gruixudes que no vull escriure. De fet, se li nota una gran distància amb el personatge i la personalitat de la Greta, un abisme diria jo, començant per les dades biològiques d’edat i sexe i acabant per les biogràfiques de contribució a la humanitat. Potser és tot això el que el pertorba a ell, però res justifica la ràbia i l’insult gratuït; menys encara en un gran comunicador, menys encara, al meu entendre, en un mitjà de l’Església.

S’acostuma a dir que un país té els dirigents que es mereix i suposo que el mateix s’escau pel que fa als comunicadors d’èxit, però en un i altre cas el panorama espanyol és molt i molt poc satisfactori. Ja sabem que els premis no tenen per què ser indicatius de res, però alhora són un bon element per jutjar quin tipus de valors són els que està reconeixent un determinat sector professional, i també la societat en el seu conjunt. I des d’aquesta perspectiva, i pel que fa a no pocs premis dels darrers que s’estan donant, no pot ser el panorama més decebedor. De fet la imatge que em va al cap és el d’una Espanya negra, fosca, trista i ofegadora que semblava que havia desaparegut i, en canvi, l’únic que feia era dormir per agafar forces.