José María Aznar i Felipe González van confrontar en el passat dos projectes polítics teòricament antagònics. Tanmateix, ara sumen les seves forces en una ofensiva desesperada per impedir l’articulació d’una majoria parlamentària alternativa que integrarien bàsicament forces polítiques republicanes. Això significa que Aznar i González es disputaven la direcció del poder executiu, però reconeixent-se mútuament com els encarregats de mantenir i salvaguardar un statu quo al servei de Sa Majestat i la seva cort. Eren i representaven, per dir-ho en argot històric, les dues opcions dinàstiques. Si ara González i Aznar s’han vist obligats, motu proprio o per encàrrec, a irrompre en el debat del present amb uns discursos estridents, cridant a una mobilització contra una alternativa tan democràtica com qualsevol altra, vol dir que estan espantats. Que temen per la pervivència del sistema polític i l’estructura de poder que van perpetuar i que desconfien de la capacitat dels seus hereus per defensar-la. En resum que el Règim està en crisi i es resisteix a morir amb l’agressivitat pròpia d’un monstre malferit.

Pedro Sánchez li està disputant a Carles Puigdemont el títol d’ enemic públic número 1 del règim, perquè està disposat o no té més remei que governar amb forces republicanes que reclamen canvis estructurals en els poders de l’Estat

Sap greu parlar del Règim del 78 per referir-se a l’ofensiva Gonzalez-Aznar, perquè defensen un sistema que té molt poc a veure amb l’esperit amb què es va fer la Constitució. La involució ha estat constant, especialment des de l’any 2000, quan José María Aznar, que va votar en contra de la Carta Magna, va decidir abanderar un fals constitucionalisme a còpia de reinterpretar regressivament la mateixa Constitució i les lleis, amb la connivència dels jutges conservadors o nostàlgics del franquisme. Si malgrat això Felipe González s’ha prestat a fer causa comuna és per defensar l’statu quo com el bé superior. Com sempre han fet les forces recalcitrants al llarg de la història, el pretext és salvar la unitat d’Espanya, quan ja ha quedat ben palès que les arengues independentistes procedents de Catalunya són més falses que un duro sevillano.

El divorci entre la casta dirigent i la societat espanyola ve de lluny. En primer lloc, per la metàstasi de la corrupció que ha afectat el conjunt del sistema, principalment al rei i a la monarquia i als dos partits de govern, PP i PSOE. En el cas de la dreta ha donat lloc a diverses escissions per la dreta i per l’esquerra, primer, Ciutadans i després Vox. Pel que fa a les esquerres, ha estat una evidència a tot Europa l’ensulsiada d’una socialdemocràcia instal·lada. Cal recordar que va ser amb el PSOE al govern espanyol que joves, i no tan joves, inequívocament d’esquerres es van organitzar en el que va ser el Moviment 15-M. Cridaven “no ens representen” i va ser Alfredo Pérez-Rubalcaba, llavors ministre de l’Interior, qui es va encarregar de dissoldre violentament les concentracions a diverses places del país. Aquell divorci en el camp progressista va propiciar un nou protagonisme de partits d’esquerres fins llavors irrellevants, no només Podemos, també Esquerra Republicana, EH Bildu, Compromís, BNG, Teruel Existe, etc. I en el cas del PSOE va marcar una inflexió històrica, la rebel·lió dels militants contra la vella guàrdia felipista, després que la nomenclatura defenestrés Pedro Sánchez de la secretaria general per facilitar la investidura de Mariano Rajoy. Malgrat la mobilització de tot l’aparell del partit i l’ofensiva unànime dels mitjans —mai El País i El Mundo han estat més d’acord— els militants socialistes van restituir Pedro Sánchez i aquest és el precedent que cal tenir molt en compte per entendre la crisi present.

No queden gaires dubtes que amb uns nous comicis la dreta guanyarà millor i el PSOE entrarà en la mateixa deriva que els seus homòlegs francesos, desapareguts per incompareixença al camp de batalla.

Sense dubte Pedro Sánchez li està disputant a Carles Puigdemont el títol d’enemic públic número 1 del règim, perquè està disposat o no té més remei que governar amb forces republicanes que reclamen canvis estructurals en els poders de l’Estat. Si es resol l’amnistia dels represaliats catalans i Sánchez torna a ser elegit president, aquest cop el seu govern i la majoria parlamentària que li donarà suport no tindrà excuses per resoldre l’escàndol del poder judicial que porta caducat gairebé 5 anys. Caldrà, a més, desmuntar o regenerar els residus franquistes en organismes de l’Estat de pràctica perversa com el Tribunal de Comptes. També seria hora d’actualitzar la llei electoral que amb les llistes tancades i bloquejades ha propiciat el funcionament oligàrquic de l’Estat restringint en molt poques persones el poder de decisió. I no estaria de més augmentar el control i la transparència de les activitats del cap de l’estat. Tampoc hi haurà excuses per no derogar tantes lleis restrictives de drets i llibertats promogudes pel Partit Popular, començant per la llei mordassa, i seria lògic reinterpretar políticament i legislativament la realitat plurinacional de l’Estat.

Tot això és molt difícil, és tot una muntanya, que per descomptat trobaria tota mena d’obstacles i resistències en tots els racons de l’Estat, però també és l’únic camí que amb tota la prudència que cagui li queda a Pedro Sánchez i en bona part també al Partit Socialista. Només la bandera de la regeneració de l’Estat el salvarà. I per sobreviure, Sánchez no es pot permetre cap signe de feblesa davant del monstre. Només amb una demostració de coratge podrà vèncer la fera ferotge, satisfer els seus aliats i consolidar el seu lideratge. Si no hi ha acord d’investidura i s’han de repetir les eleccions, Sánchez no té assegurat, ni tan sols, tornar a ser candidat, però ja no queden gaires dubtes que amb uns nous comicis la dreta guanyarà millor i el PSOE entrarà en la mateixa deriva que els seus homòlegs francesos, desapareguts no pas en combat, sinó precisament per incompareixença al camp de batalla.