Crisi a la pagesia

Aquestes són setmanes de protestes per part de la pagesia a nivell europeu. A Catalunya també hi ha arribat l’onada, que s’afegeix als crits d’auxili que periòdicament emet un sector socialment poc apreciat i administrativament massa relegat a un segon o tercer pla de les polítiques públiques.

A Catalunya s’han tornat a posar sobre la taula algunes causes típiques del patiment del sector: augment de costos energètics i de matèries primeres, preus de mercat que no cobreixen costos, el que es consideren marges abusius de la distribució, etc. Darrerament s’hi han afegit altres problemes, la majoria amb origen a Brussel·les, com ara l’augment de la burocràcia, la reducció dels ajuts de la PAC, canvis legals massa freqüents, restriccions per utilitzar determinats productes químics, objectius mediambientals relacionats amb el canvi climàtic, entre altres. Tot plegat amb l’afegit del malestar que a casa nostra provoca la sequera, que s’aprofita per acusar —segurament amb raó— de la manca de polítiques de reg i la manca de planificació per part de l’Administració.

Tot i aquests motius de protesta, un sector tan estratègic com és la producció agroalimentària del país, requeriria més atenció, per no dir una atenció especial per part dels diferents actors amb incidència sobre l’activitat. Més enllà dels tòpics més repetits, crec que hi ha tres aspectes de naturalesa econòmica que a parer meu són crítics per entendre aquesta crisi permanent.

El primer és la baixa autoestima dels catalans envers els productes propis, que són, per cert, de proximitat, o sigui que deixen la mínima petjada ambiental de transport. Catalunya es troba en aquest sentit a una distància sideral de França, on hi ha una gran consciència ciutadana (i per tant, del consumidor) respecte als productes del país. Algunes ensenyes de la distribució comercial són sensibles a aquesta qüestió i apliquen unes polítiques de producte clares i explícites, però la gran majoria prescindeixen de la proximitat i no consideren altra cosa que el preu/qualitat. Tant per part de la distribució com per part del consumidor aquesta és una actitud racional econòmicament, però posa en relleu una baixa sensibilitat ambiental i una nul·la responsabilitat social respecte al territori i a la gent que hi treballa.

A la Generalitat li falta estima per la terra i no facilita prou les coses als que s’hi dediquen

El segon factor crític que afecta l’agricultura catalana i espanyola és la competència deslleial extracomunitària, el dúmping de productes d’importació que no estan sotmesos a les restriccions que afecten als productors europeus. És cert que la creixent limitació de determinats productes químics va en la bona línia de la sostenibilitat i és altament desitjable, tanmateix és injust que productes obtinguts en tercers països amb marcs reguladors laxes competeixin amb els d’aquí, amb marcs reguladors estrictes. Si no es vol prohibir la importació, perquè aniria contra principis econòmics bàsics, el que no es pot fer és que aquests productes entrin en el nostre mercat sense uns anivellaments (en forma d’aranzels o altres restriccions) que posin els productes d’aquí i d’allà en un pla competitiu semblant.

El tercer i últim factor, però no menys important, és que les administracions no han cultivat un sector tan estratègic com és l’agricultura. Per una banda hi ha les polítiques que venen de la UE (PAC, DUN, DAN, burocràcia, restriccions de productes, etcètera), però en aquest terreny la Generalitat no fa gaire cosa més que de gestoria. Al que em vull referir és que els nostres governs no s’han pres l’agricultura tan seriosament com s’han pres, per exemple, l’automòbil o les noves tecnologies. Un sector que ens alimenta i que és una peça tan fonamental pel manteniment dels equilibris territorials i demogràfics, requeriria polítiques actives decidides i de gran abast. Ja hi ha programes disponibles, però el que cal és impulsar-los i destinar-hi tants recursos com calgui per tal de capgirar la dinàmica negativa en què estem instal·lats.

El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural a Catalunya, com a administració responsable de l’agricultura i la ramaderia del país, hauria de pensar en termes de 15-20 anys vista, destinar al sector no pas algun centenar de milió d’euros anualment, sinó algun miler de milió. La reacció a les protestes d’aquests dies ha servit per a apaivagar la flamarada pagesa, per donar copets a l’esquena, per prometre diàleg i reunions, i així anar fent. No és això el que cal, el que cal és més profund: una visió del sector a nivell de país a mig i llarg termini, posar-hi diners i... canviar l’actitud per part de l’administració catalana respecte al sector, una cosa que no pot venir ni de Brusel·les ni de Madrid, sinó de la proximitat. Tinc tota la sensació que a la Generalitat li falta estima per la terra i no facilita prou les coses als que s’hi dediquen.

Tots plegats (inclosos els consumidors) no som prou conscients de la impagable contribució de la pagesia a la seguretat alimentària, al manteniment del territori i a l’equilibri demogràfic d’un país que sembla abocat implacablement cap a les grans concentracions urbanes, oblidant que hi ha  vida més enllà de les ciutats.