Era previsible que els propagandistes de Pedro Sánchez aprofitarien el darrer discurs d’Ursula von der Leyen al Bled Strategic Forum d’Eslovènia per treure pit de com Europa ha importat (suposadament) les mesures del govern espanyol pel que fa a la política energètica. La presidenta del continent va ser prou explícita en la seva reivindicació d’una Europa independent del xantatge gasístic rus i de la producció de materials xinesa, compromesa en la renovació de les fonts d’energia verdes i, en efecte, conscient de la necessitat de remodelació del mercat de les companyies elèctriques (nogensmenys, els fulls parroquials del PSOE han obviat que von der Leyen també apostà per la completa liberalització internacional del mercat; però ja sabem que al kilòmetre zero el lliure mercat és una quimera). Tot això hi va ser i és normal que Sánchez s’hi aferri en la seva recentment estrenada positura d’estadista europeu amb urgència per revertir les enquestes.

Però la part més interessant del discurs de la primera instància del continent va ser el fet que von der Leyen relligués la política energètica d’Europa a un compromís molt més ferm en la defensa dels principis democràtics (“La llei del poder reemplaçarà el poder de la llei? Tot dependrà del poder de la democràcia”). La referència precedent té dos ulls posats al conflicte ucraïnès, i la presidenta marcà correctament com a oposats la tirania putiniana i l’anhel de prosperitat dels joves ucraïnesos que somien un futur millor com a europeus de pro, una mirada que va fer extensiva a països balcànics com ara Kosovo. Diria que qualsevol ciutadà de la meva tribu compra la idea segons la qual la forma més efectiva de lluitar contra el món de mandataris teocràtics i il·liberals és fortificar la malmesa democràcia europea. Però també faria una esmena a la burocràcia continental: tot això esdevindrà fum si Europa no admet l’autodeterminació de la catalana tribu.

La crisi més important del Vell Continent és de naturalesa democràtica. Encara que ho dissimuli amb apel·lacions cursis als ideals de llibertat, Europa haurà de triar ben aviat entre els models repressius putinians-espanyols i l’expressió democràtica de nacions com la catalana o l’escocesa

Per molta calor que faci i per molt extremes que siguin les temperatures del futur, la crisi més important del Vell Continent és de naturalesa democràtica. Encara que ho dissimuli amb apel·lacions cursis als ideals de llibertat, Europa haurà de triar ben aviat entre els models repressius putinians-espanyols i l’expressió democràtica de nacions com la catalana o l’escocesa. Molts pensen (i repeteixen com lloros) que Europa ja té prou problemes geoestratègics per abraçar la causa del nostre país. Això podria ésser cert a curt termini, però la mirada llarga és molt més complexa i, sense una visió de la política molt més porosa en què les nacions del continent puguin autodeterminar-se, els càncers de l’antidemocràcia augmentaran en el si dels mateixos estats europeus. Si la democratització dels països ja no és un afer purament intern, com així certificà von der Leyen, la carpeta catalana tampoc no es podrà ventilar amb aquesta excusa tan masegada.

L’1-O no només va certificar la mort de l’autonomisme espanyol; també, de retruc, va fer trontollar la rigidesa del marc legal dels estats autònoms d’Europa. A pesar de la pèssima gestió dels eurodiputats catalans, i del president Puigdemont en concret, el parlament de Brussel·les ha normalitzat la vida política d’uns representants catalans que poden exercir la seva feina a la majoria de països del món a excepció d’Espanya. Si per comptes d’organitzar aplecs sardanistes a l’exili, Puigdemont hagués treballat la seva condició anòmala a l’exterior, la seva presència a la cambra europea encara configuraria una excepcionalitat molt poderosa. A banda dels errors estratègics del president, cal dir que la crisi democràtica europea també afecta la vida d’uns partits catalans que s’han palesat absolutament inadequats per vehicular els compromisos amb el seu electorat. La crisi valdrà la pena si el sistema de partits catalans acaba desbordat pel poble.

Mentre la majoria de polítics de la tribu fan veure com si al món no passés res de res, amb l’esperança d’adormir la població per engabiar-la en una migdiada perpètua, la realitat ens demostra que encara viurem canvis profunds. La temperatura s’eleva, és cert, però també ho farà la temptació de més tirania i la necessitat de tornar a pensar la democràcia. Europa va permetre els fets de l’1-O, però caldrà veure si en podrà assumir les conseqüències.