He vist atletes que, després d’un partit de bimba o de guanyar un assalt d’esgrima per la mínima, corrien follament a abraçar el seu entrenador, l’estampaven amb adorable ferotgia contra la paret d’un poliesportiu qualsevol i esperaven felices que acollís tota la seva musculatura en una abraçada de fluxos on els òrgans perdien el contorn. També he vist molt sovint com les noies en flor, ben conscients de la seva mel, aprofitaven el tedi de l’aula per atansar-se al professor, i jugaven a daus amb la seva sina, el maluc o un invisible espai del canell perquè acabés fregant el braç d’aquell pobre tòtil, engrandit per l’estrany poder de la tarima. He vist contactes fortuïts que han derivat en autèntiques tempestes d’esperma, mirades de desdeny que han desencadenat orgies frenètiques, o fins i tot, bufetades plenes d’ira que s’han segellat amb coits d’una dolçor quasi infantil.
Quan vivia de nit, vaig aprendre a desvestir les falòrnies dels límits i a posar en dubte qualsevol declaració solemne (i mira que vaig fer de notari, fins i tot d’algunes signades amb sang). No us imaginaríeu les martingales que s’esdevenen entre les ombres. Hi ha dones que juren no voler una besada i —abocades a un mar de saliva pel timó d’una llengua— n’acaben demanant cent mil més, provocant que el temerari se sorprengui quasi ofegat de com pot arribar a doldre-li la boca. Hi ha coses que no es volen sota cap pretext, com ara la via alternativa, fins que l’art de màgia d’una boca ben entrenada i la cadència rítmica del barroc fan eixamplar fins i tot orificis de ciment per així descobrir un plaer que és una suma de goig, vergonya i brutor. Si fos per un diàleg consentit, aquesta bella usança encara romandria inconeguda, al costat del cadàver somnolent i polsegós de Ramsès.
Els homes i les dones ens seduïm i estimem a base de traspassar els límits, mercès a l’art de deixar en ridícul les lleis de la moral i els límits que pregonem quan som a tertúlies on tothom té les coses claríssimes
Els homes i les dones ens seduïm i estimem a base de traspassar els límits, mercès a l’art de deixar en ridícul les lleis de la moral i els límits que pregonem quan som a tertúlies on tothom té les coses claríssimes. Contra allò que deien els imbècils alemanys del segle XIX, els humans perpetrem aquestes arts a base de fer-nos mal (que és la pràctica on més excel·lim, dit sigui de passada). Els homes hem ferit les dones a base dels dos únics oficis en els quals les superem: la força bruta i la vanitat. En justíssima venjança, elles s’han dedicat a humiliar-nos cruelment a base de fer-nos sentir absolutament incapaços d’estimar-les com diuen merèixer. Aquesta és la part més sublimada d’allò que els cursis anomenen la lluita de sexes. Al terreny de la corporalitat tot passa d’una forma molt procedimental: sempre acabem cedint a la pell aliena d’una forma molt menys racional que la imaginada.
La història funciona per magmes incontrolables d’onades culturals. Ara per ara, les dones gaudeixen amb el canvi de paradigma: per primera vegada, veuen tones de mascles encorbatats amb molta por, mesurant cada gest i girant-se d’esquena als restaurants abans de dir el mot “puta” en un acudit dolent. Entenc aquest nou narcisisme: per molt que hagin viscut tot allò que he descrit abans d’una forma ben conscient, gaudeixen podent dirimir la història i jutjant tots els crims del passat. És així com diuen orgullosament als mascles que caurà qui hagi de caure i que, si resulta necessari, construiran una presó tan gran com el Vallès per encabir-hi tots aquells micos que han excusat això de grapejar-les en la cultura de la seducció occidental (masculina). Poder reescriure la història no passa cada dia, eliminar tot allò de borrós que hi ha en l’ambigüitat moral tampoc. Ni el Sant Pare n’és capaç.
Jo ho visc tranquil i feliç, esperant el dictamen que m’atorguin. Però jo he vist el que he vist. I sé que ho he vist, creieu-me.