Ahir, al Congrés fundacional de la Crida, hi vaig veure una enorme esperança, convocades totes les ganes del món per tirar endavant, per fer de l’independentisme la força sobirana que tregui al país de la frustració i de la dinàmica de la queixa, de la submissió a Espanya. Em va sorprendre però, ahir, no vaig veure independentistes queixar-se per res, no vaig veure maximalisme de persones tristes, no vaig veure arrogància ni fatalisme de perdedors, ni tampoc les formes habituals que fan d’un partit polític una agència de col·locació, un festival obscè d’interessos personals. Mai no es pot dir el que passarà —i menys en política— però ahir, si més no, vaig veure confiança en Catalunya, determinació, ganes de plantar cara a la repressió i a la covardia. Hi vaig veure moltes ganes.

¿Us imagineu si el 60 % independentista que anuncien les enquestes aconsegueix guanyar a les principals ciutats catalanes, especialment a la ciutat de Barcelona, us imagineu que l’independentisme guanya clarament a les eleccions europees, us imagineu què passarà a l’Estat espanyol si la formació de Carles Puigdemont torna a guanyar les eleccions? ¿Us adoneu que l’únic obstacle realment important per a la independència és la divisió interna independentista, —la que segueix el desig de José Maria Aznar— i que l’única estratègia que té l’espanyolisme és la destrucció personal dels presos polítics i així aconseguir desmoralitzar el conjunt de la societat catalana? Ahir el president Quim Torra, sempre somrient i com fa sempre, com si no tingués gaire ganes de parlar ni de convèncer ningú, com si li fes cosa molestar, sense exagerar ni tampoc sense aixecar la veu, va pujar a la trona a dir quatre veritats, a explicar que a través del diàleg, mitjançant la defensa dels drets civils, gràcies a la no violència, la República Catalana és imminent. Que aquesta estratègia no té rival, que això avui ens està obrint totes les portes arreu del món, la nostra defensar els drets, mai no emprar cap mena de violència, i mantenir obert un canal d’interlocució amb Madrid. Encara que sigui només per dir bon dia. Que l’independentisme ja és prou majoritari però que ha de superar la divisió interna per sortir-se’n. “Hem arribat a la darrera pantalla” vaig sentir, al meu costat, que li deia una persona amb coneixements informàtics a una altra que se l’escoltava i feia que sí amb el cap.

Quim Torra, vella xiruca, amb una parka que es corda amb bastonets i proveïda d’una caputxa franciscana, confirmava ahir, per als que ho van saber entendre, que no només no afluixa sinó que intensifica la marxa. Que estiguem preparats. Que després de la repressió policial i de les previsibles sentències del judici que està a punt de començar, Espanya ja no té més munició per cremar. Que ja som, per fi, al cap del carrer. Que es proposa tornar a investir Carles Puigdemont com a únic president legítim de Catalunya, que és el que va votar la majoria del poble. També podria passar que ahir els participants de la Crida estiguessin tan esperançats perquè, en la divisió independentista, també estem arribat a l’última pantalla, perquè això ja no dóna més de sí. Perquè després de les properes eleccions l’independentisme polític podria apostar clarament per la unitat, o el que és el mateix, per la proposta transversal de la Crida. Amb un secretari general com Antoni Morral, un dels principals fundadors d’Iniciativa per Catalunya, amb l’ex consellera del PSC Marina Geli i l’ex membre d’ERC Gerard Sesé, tots a la nova executiva de la formació, certament hi ha motius per pensar-ho. Veurem què passa.