Entre les coves d’Altamira i Lascaux, al País Basc francès, trobem les magnífiques coves d’Isturitz i Otsozelaia (en francès, “grottes d’Isturitz et d’Oxocelhaya”), que, tot i ser de propietat privada, es poden visitar en petits grups, per no provocar canvis en la temperatura i humitat interiors, i amb un guia si es reserva amb prou antelació, que són una meravella prehistòrica i geològica, on encara hi ha molta recerca paleoantropològica activa.
Aquestes impressionants coves estan situades l’una damunt l’altra, en tres galeries, excavades a la pedra calcària durant milions d’anys pel riu Erberua. La galeria superior correspon a les coves d’Isturitz, la mitjana —geològicament impressionant— són les coves d’Otsozelaia, mentre que la galeria inferior està ocupada pel riu. Les coves superiors presenten senyals d’ocupació humana durant milers d’anys, des del paleolític superior, amb restes d’ocupació neandertal i humans moderns, probablement fins a l’època romana. De fet, encara que ara l’entrada és més restringida, a causa d’esfondraments, es creu que al mesolític, l’entrada era de més de 20 metres d’alçada i era visible a distància, cosa que explica que fos emprada per a grans reunions de grups de persones que es devien reunir per a compartir coneixement cultural, intercanviar béns i, molt segurament, per poder trobar parella i enriquir genèticament els petits grups tribals, tot evitant la consanguinitat excessiva.
La cova d’Isturitz encara és objecte d’investigació: en diferents estrats del jaciment hi ha ossos d’óssos, cérvols i cavalls, restes humanes i, sobretot, un conjunt d’eines lítiques i generades a partir d’ossos d’animals de l’aurinyacià fins al magdalenià. Sobresurt la flauta d’Isturitz, excepcionalment ben conservada, feta de fèmur de voltor. Les aus tenen ossos més lleugers, el que fa que siguin més fàcils de buidar per generar el canal per on passarà l’aire. La presència d’aquestes flautes, un instrument que gairebé ha arribat intacte fins als nostres dies, demostra que els nostres avantpassats, de fa almenys 35.000 anys, coneixien la música i sabien generar els instruments per a crear sons. Tot i que no podem saber quin era l’objectiu d’aquest instrument, si simplement el gaudi estètic, la participació en rituals sagrats, la comunicació d’emocions o la transmissió de coneixements, les flautes ens indiquen que els instruments musicals i el simbolisme inherent a la música era un element essencial en les cultures prehistòriques dels humans. Només podem saber que eren músics i gaudien de la música perquè en trobem els instruments.
La cova d’Isturitz, abans dels esfondraments, estava en bona part il·luminada per la llum natural, i compta amb un pilar de pedra al bell mig de la cova, gravada amb animals que presenten detalls anatòmics d’un extrem realisme, els uns sobre els altres de forma integrada i harmoniosa, com una veritable columna cerimonial. També té pintures rupestres, però no són visitables, per salvaguardar-les mentre són estudiades. La cova d’Otsozelaia és molt més gran i extensa que la d’Isturitz, i les formacions geològiques d’estalactites i estalagmites la fan particularment bella. Molt interessant, conté també un litòfon natural, un instrument musical fet d’estalactites paral·leles que arriben a mitjana altura i amb una cavitat darrera, com una caixa de ressonància. Els nostres ancestres van descobrir, probablement per serendipitat, que, colpejant-les amb una mena de baquetes, produïen sons musicals harmoniosos. El litòfon d’Otsozelaia és en una cova totalment a les fosques, i els nostres avantpassats havien d’arribar-hi i visitar-la amb llànties de greix animal. Les visites actuals, amb una il·luminació estratègica, ens permeten apreciar la magnitud tridimensional de les coves i totes les formacions en conjunt, però ¿us imagineu entrar dins d'una cova amb foscor absoluta, i recórrer-la només amb la flama oscil·lant de les llànties generant un joc canviant de llums, ombres i volums fantasmagòriques? ¿Quin significat sociocultural tenia aquest aparell musical que només es podia tocar dins aquesta cova? La intuïció ens indica que podria tenir una gran rellevància iniciàtica o ritual, però no ho sabem del cert. Avui dia, hi ha musicòlegs que han compost peces musicals que es poden tocar amb aquest litòfon, i es fan visites sonores a les coves.
Només pensant en el nostre passat evolutiu podem entendre el nostre present i, potser, predir la nostra evolució futura
No cal anar tan lluny si volem saber més sobre com els hominins van arribar a viure al sud d’Europa. Tampoc no cal anar a coves, sinó que també podrem trobar restes prehistòriques en abrics (com ara a l’Abric Romaní a Capellades), o a antigues lleres de rius i barrancs amb diferents estrats. Un dels jaciments que tenim a prop i potser no és tan conegut és el del Barranc de la Boella, a la Canonja, on investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) hi estan excavant. Aquesta zona és, geològicament parlant, el delta fòssil del riu Francolí, que actualment desemboca uns 6 kilòmetres més amunt, una zona de marjals amb molta vegetació baixa i prop d’un bosc de ribera, un hàbitat de mamífers de gran envergadura, com ara hipopòtams, mamuts, cérvols i cavalls. Justament a finals de juny, s’hi va inaugurar l’Espai Mammuthus (el nom científic dels mamuts), un museu petit i atractiu per anar en família o grups, on podeu trobar les troballes d’aquest jaciment de fòssils de mamut i altres animals, així com d’eines de pedra tallades per hominins del gènere Homo datades d’entre 1,5 milions d’anys a 900.000 anys enrere. Eines que necessitaven per poder espedaçar animals, ja que l’alimentació dels Homo d’aquesta època tenia un fort component carnívor. Aquests resultats són molt importants perquè durant anys es va creure que el gènere Homo no havia arribat a Europa fins que hi van arribar els humans preneandertals i neandertals, fa uns 500.000 anys. Demostrar que hominins més antics, com ara l’Homo antecessor i l’Homo erectus van arribar-hi abans, amb les seves cultures de construcció d’eines de pedra, més de mig milió d’anys abans, és un canvi de paradigma.
Tot entrant al museu, us saludaran les defenses (ullals) d’un mamut enorme, la primera gran troballa de la Boella, i a dins trobareu també diferents dents i mandíbules dels animals que s’han recuperat al jaciment (les dents i mandíbules són alguns dels ossos més forts i perdurables en el temps), però també hi trobareu les eines que demostren que aquests Homo antecessor de la Boella tenien una cultura lítica més avançada que els seus coetanis de la serra d’Atapuerca, perquè ja construïen —amb còdols i sílex— pics aguts (de tres cares) per a penetrar la pell de grans animals, ascles esmolades i tallants, i bifaços (les vertaderes navalles suïsses de la prehistòria). Tot i tenir gairebé un milió d’anys, són eines de la cultura lítica acheuliana, que abans es pensava que no havien arribat fins fa uns 600.000 anys a Europa. Una de les característiques d’aquest museu són les explicacions, a diferent nivell de profunditat, sobre la construcció d’aquestes eines, amb vídeos d’un mestre tallador actual, que mostra com es fabricaven aquestes eines, ben bé com escultures, amb el tall intencionat i precís.
Per tot el que us acabo d’explicar, el Barranc de la Boella, a la Canonja, el lloc de caça de l’Homo antecessor que habitava a les nostres contrades, és un jaciment rar, és a dir, únic. Només pensant en el nostre passat evolutiu podem entendre el nostre present i, potser, predir la nostra evolució futura.