Cal reconèixer a Junts i el PSOE el mèrit innegable d’haver amagat el text definitiu de l’amnistia fins a l’últim minut. Pel que fa als convergents, és normal que volguessin fugir d’un pacte que renuncia al referèndum d’autodeterminació i s’inscriu al marc del constitucionalisme espanyol. Però qui ha estat més hàbil en el silenci administratiu és el PSOE, que volia tenir garantida la investidura i, per tant, gestionar des del govern una guerra oberta de Pedro Sánchez amb la judicatura, que ja no es podrà mantenir més d’un minut a l’armari. Aquesta batalla no és nova —de fet, es remunta fins i tot abans dels indults, amb els primers contactes entre el PSOE i Esquerra a Lledoners—, i resulta absolutament lògica d’ençà del moment en què la dreta va entregar la gestió política del procés als jutges, i ara el líder absolut del PSOE els esmena totalment la lletra en nom de la concòrdia a Catalunya.
Durant la presentació pública de l’amnistia, el ministre Félix Bolaños (etern parallamps de Sánchez, fins que se’n busqui un altre) no va parar d’emular José Luis Rodríguez Zapatero quan es vantava d’haver aprovat un “Estatut constitucional” per als catalans. Aquí el problema va més enllà de si els jutges polititzats del TC aproven la llei o no (Sánchez ja hi ha col·locat prou amiguets), perquè l’important del cas serà que qualsevol òrgan judicial, començant pel Suprem, podrà plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat quan hagi d’aplicar l’amnistia a cadascun dels processos en marxa. Com va dir la ministra —i eminent magistrada— Margarita Robles (quan el PSOE afirmava que no aprovaria una amnistia ni de conya), el mateix indult general del 77 ja va palesar que l’aplicació de la legalitat sempre ha de tenir l’aquiescència d’un jutge com a últim valedor.
Sánchez està forçant al màxim el fet d’incrementar el poder de l’Executiu sobre els magistrats perquè creu que així se’ls veuran molt més les costures
La cosa té certa gràcia, perquè Sánchez té uns quants ministres que són jutges i tots estan calladets com putes, demostrant que això d’ésser magistrat té certa gràcia, però que la trona política mola més. En el fons, Sánchez ha tirat pel dret en la seva lluita oberta contra els jutges, perquè creu que podrà dominar aquest temps mort entre la seva investidura i l’afront judicial. Opina així per diversos motius; primer, perquè alguns magistrats ja fa temps que emeten comunicats de naturalesa política que sobrepassen amb escreix les seves funcions, i després, també, perquè sap que els representants de les togues més carques es desgastaran sols si el seu mirall polític de representació són manifestacions de tuf altament franquista. Per dir-ho ras i curt, Sánchez està forçant al màxim el fet d’incrementar el poder de l’Executiu sobre els magistrats perquè creu que així se’ls veuran molt més les costures.
Dit en l’idioma processista, el president espanyol s’està fent amo i senyor d’allò que els cursis acostumaven a anomenar "el mentrestant". Si el debat de l’amnistia dura uns anys, la tensió al carrer continua i els jutges cada vegada mostren amb més gallardia la seva voluntat de fer política, Sánchez s’assegurarà que els seus socis (i més en concret, els independentistes) li acabin votant qualsevol llei sota l’amenaça d’una dreta cada vegada més trumpista. L’aposta de Sánchez és arriscada, perquè de la mateixa manera que la tensió institucional pot obrir en canal la judicatura, el mateix procés pot acabar amb l’Executiu. A banda de controlar les mòmies i els barons del seu partit, el presidente haurà d’explicar com ha passat de celebrar que Puigdemont perdés la immunitat a permetre que el Molt Honorable es passegi per Catalunya, qui sap si amb ganes de presentar-se de nou a eleccions.
Les mentides dels partits processistes són importants de cara a avaluar l’amnistia i tot allò que ens ha passat després de l’1-O, però el cinisme dels polítics espanyols també ha de guipar-se com un factor de desestabilització que —d’aquí a molt de temps— pot acabar ajudant l’independentisme. Pedro Sánchez creu que podrà sobreviure a les costures en tensió perquè, diguin el que diguin alguns estats membres, l’amnistia té el suport d’Europa. Però aquesta és la jugada política més bèstia de la seva vida (sempre ha sobreviscut, cal dir-ho tot). Feijóo és un home a qui queda ben poc recorregut, perquè demanar moderació davant d’un públic mig fatxa no és una cosa que tampoc entusiasmi gaire els votants. I amb tot, en aquest mentrestant d’incerta durada, a Catalunya continuem buscant alguna cosa semblant a un líder polític mig decent i, si pot ser, que no ens aixequi la camisa.
Però recordeu la clau de tot plegat: al final, qui aplicarà l’amnistia seran els jutges. I no els veig amb gaires ganes de reconciliar-se amb els independentistes.