La meva visió del món sempre passa per les “ulleres” del meu coneixement científic. Com a genetista de soca-rel, totes les característiques que observo en els humans —o en qualsevol altre organisme— sempre les relaciono amb alguna causa genètica, sigui directa o indirecta, estigui determinada per un únic gen o per una munió de factors, entre els que sempre hi ha algun gen de predisposició o risc. M’apassiona trobar relacions desconegudes si estan ben fonamentades, com ara que mutacions en un mateix gen, com ara el de la fibril·lina 1, poden tant determinar que hi hagi persones molt flexibles i elàstiques que tinguin una alçada considerable, com ara que molts natius sud-americans, de mitjana, siguin de 2 a 5 cm més baixos i alhora siguin més resistents a les altures. Tanmateix, no totes les característiques que observem són genètiques. Així que aquesta setmana no us parlaré de gens, sinó d’infeccions i de l’enorme impacte que poden tenir sobre característiques que semblarien innatament genètiques, però que a partir d’ara hauríem de considerar endemés, sota un altre angle, el de la infecció de paràsits. Heu entès bé, paràsits. I ara us explicaré el perquè.

Toxoplasmosi, una malaltia que tots els que hem tingut gats a casa hem sentit anomenar algun cop. La toxoplasmosi és una malaltia causada per la infecció d’un protozou, un organisme microscòpic format per una sola cèl·lula, que no és un bacteri, sinó que és un organisme eucariota relativament similar al paràsit que causa la malària. Una de les grans preocupacions de la toxoplasmosi és que no afecti les embarassades, ja que quan ens infecta Toxoplasma gondii, circula pel nostre cos i fa quists (petites estructures compactes de resistència, embolcallades en una “bossa” externa) en el teixit muscular i també en el cervell i altres teixits neuronals, amb la qual cosa poden causar destrucció de teixits i malalties molt greus en el fetus. Aquest paràsit unicel·lular necessita passar per l’intestí de felins (gats, lleons, pumes, panteres, lleopards…) per acabar el seu cicle vital, per tant, el seu últim hoste és sempre un felí. Ara bé, en tot el cicle intermedi, pot infectar qualsevol altre organisme de sang calenta, principalment mamífers, siguin rosegadors, cànids o humans, i pot causar una patologia amb més o menys símptomes o quedar latent, segons la fortalesa del sistema immunitari de l’hoste infectat. Aquests hostes són intermediaris, ja que l’hoste definitiu i final sempre és un felí, però quins efectes té la toxoplasmosi sobre aquests hostes?

Ja fa temps que se sap que la generació de quists de Toxoplasma a teixits neuronals pot afectar la fisiologia del cervell i, com a conseqüència, el comportament. En ratolins (que no cal que recordem, són presa habitual i preferent dels gats), la infecció per Toxoplasma determina un comportament més arriscat. Els ratolins infectats són menys sensibles a l’olor de l’orina de gat (que normalment els provoca aversió i, fins i tot, terror) i tenen propensió a explorar nous llocs, de forma que en lloc de fugir i amagar-se quan senten la ferum de l’olor de gat, semblen ser inconscientment insensibles o fins i tot, atrets, per l’olor que delata la presència del depredador. La conseqüència és que un elevat percentatge dels ratolins infectats són menjats pels gats. D’aquesta manera, des del punt de vista ecològic, es tanca el cicle vital de Toxoplasma, ja que necessita arribar a l’intestí del gat per tal de reproduir-se. Si el ratolí és incapaç de detectar el perill que suposa el depredador, serà més fàcilment presa d’aquest últim. S’ha debatut llargament si aquest comportament és directament induït per Toxoplasma (que, com a organisme paràsit, surt clarament guanyant), o és un efecte secundari de la infecció de Toxoplasma, és a dir, que amb la infecció, els ratolins perden “l’oremus” i llavors indirectament, són una presa més fàcil. Interessantment, quan la infecció es pot controlar i no queden restes del paràsit en aquests depredadors, continua aquesta resposta modificada en el comportament dels ratolins, tot indicant que la infecció ha provocat un canvi persistent en les seves connexions neuronals.

Però anem més enllà. Per què hi ha aquest efecte? Segurament, perquè la formació de quists de Toxoplasma a les neurones del cervell implica una major producció de certs neurotransmissors i hormones, com ara la dopamina i la testosterona, que determinen l’adquisició d’un comportament molt més arriscat. Aquesta modificació del comportament també succeeix en ximpanzés que, quan estan infectats per Toxoplasma, senten una atracció mòrbida per l’orina de lleopards (els seus depredadors a la natura), però no per l’orina d’altres felins. En humans —que no som depredats sinó depredadors— s’ha determinat que la toxoplasmosi afecta al voltant d’un 25% de tota la població mundial, i aquesta infecció provoca una alteració del comportament en la persona infectada, de forma que hi ha un increment en la presa de decisions d’alt risc, com hem dit, molt probablement a causa dels alts nivells de secreció de dopamina i testosterona provocats en les neurones com a reacció a la formació dels quists.

Ens podem preguntar si en animals salvatges, també succeeix aquesta resposta comportamental induïda per la infecció amb Toxoplasma en els hostes intermedis. Estudis duts a la natura durant molts anys, seguint poblacions salvatges de hienes tacades a Àfrica, demostren que també el seu comportament  es veu modificat per la infecció amb aquest paràsit. En primer lloc, els investigadors van demostrar que un elevat percentatge de les hienes estudiades (un 65%), havien estat infectades, ja que presentaven anticossos en sang contra Toxoplasma. En segon lloc, van determinar que els cadells de hiena infectats es comportaven de forma més perillosa, col·locant-se més a prop dels lleons, la qual cosa causava que fossin atacats (i morts) en una major proporció, és a dir, la infecció de toxoplasmosi en joves hienes causava un comportament de major risc i mort prematura. Encara que normalment els lleons no mengen hienes, el fet que matessin als cadells més “atrevits”, feia que entressin en contacte amb la sang infectada i es poguessin infectar, tot tancant el cicle del paràsit.

És aquest un tipus de comportament estès? Just s’acaba de publicar un article en què els investigadors estudien un altre hoste intermediari de Toxoplasma. El seguiment i observació de grups de més de 200 llops grisos durant 27 anys al parc de Yellowstone als Estats Units, demostra que els mascles infectats amb Toxoplasma solen prendre molts més riscos, són els que abandonen la llopada per a fer-ne una de nova, i la propensió a arriscar-se més comporta que acabin sent líders del seu nou grup. Com s’infecten aquests llops? Doncs, perquè comparteixen territori amb pumes (felins), i bé entren en contacte amb el paràsit mitjançant la sang si hi ha lluites llop-puma, o la femta de pumes infectats. Els resultats són força espectaculars, perquè els llops infectats tenen una probabilitat 11 vegades superior a la resta a abandonar el grup, ampliar el territori i crear una nova llopada i, a més, una probabilitat 46 vegades major a esdevenir els líders de grup. Fixem-nos bé en aquestes dades, la infecció amb Toxoplasma determina un canvi de comportament en el seu hoste, fa que aquest esdevingui un animal més arriscat, valent o, fins i tot, agressiu; i si és un depredador com el llop, determina que sigui el líder de grup i, conseqüentment, es reprodueixi amb més èxit. Alhora, també aquesta presa de decisions més arriscada, amb més lluites i més perills, faria que tinguessin una esperança de vida menor. Seria interessant saber si, a més de la infecció per Toxoplasma, també hi intervé la genètica per a predisposar o afavorir a aquesta resposta conductual d’exploració o d’inconsciència davant del risc. En tot cas, el paràsit sempre surt guanyant, ja que amplia el seu grup d’hostes intermediaris fins a arribar, finalment, a reproduir-se en l’hoste definitiu, però també l’hoste intermediari pot obtenir-ne un cert benefici, com seria en aquest cas.

I ara, no em digueu que no seria interessant esbrinar fins a quin punt la toxoplasmosi latent podria incidir en l’aparició de líders amb una conducta més arriscada i agressiva i una menor percepció dels riscs, entre els humans.