Assistim en directe a una cursa frenètica amb trampes, angoixes, ginys Acme, estratègies perverses, artificis legals i rocambolesques construccions de relats per tal d’enganxar un correcamins que prova d’escapolir-se de la gana rabiosa del coiot. No és que no ho estiguem vivint des del 2017, o des de molt abans (fins i tot des d’abans de l’Operació Catalunya), sinó que ara simplement ho veiem obscenament en directe: el legislatiu elabora textos per a una Llei d’Amnistia i el jutge García-Castellón prepara, l’endemà mateix, una construcció dels fets que li permeti a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem enxampar la peça. Només que de cap de les maneres és creïble que aquestes estratègies judicials siguin improvisades, sinó que és molt evident que fa temps que es preparen, per molt que sembli el contrari. I, en segon lloc, que ningú no s’equivoqui: el correcamins no és Carles Puigdemont. L’au que prova de salvar-se no és Marta Rovira. Ni tan sols són els 26 investigats pel Tsunami i els CDR. El que cal entendre és que aquests dibuixos animats no fan riure, no és un circ de juristes i polítics, o de jutges fent política, perseguint-se com en un vodevil que afecta uns quants. No: el que tothom ha d’entendre és que el correcamins som tots nosaltres. No metafòricament: realment. Si aquesta carrera es perd, l’au devorada no seran 26 ni 30 persones, sinó que en poden ser milers. És més: ho podrà ser, segons com acabi, absolutament tothom. PSOE inclòs.

Ni tan sols la tesi Marchena afectava els presos polítics, només. Ni les activitats de Villarejo perseguien “espantar” només una cúpula convergent, o independentista, ni les escoltes amb Pegasus pretenien (o pretenen) simplement acusar Pere Aragonès de no sé quines coses clandestines. Des del principi, no ara, sinó des del principi, la cúpula judicial espanyola (abans en connivència amb el govern del PP, però ara sense que li calgui cap connivència amb l’executiu o el legislatiu) està provant d’obrir unes escletxes legals, més que legals judicials, jurídiques, per les quals es pot escolar absolutament tot i absolutament tothom. El problema no és què li passi al president Puigdemont, sinó què li pugui passar al sistema jurídic, quan eventualment se surtin amb les seves intencions. Tot allò que s’hi va valer contra ETA, tancaments de diaris i lleis de partits inclosos, i que no podia valdre per a moviments pacífics com l’independentista català, ara per la via d’una jurisprudència creativa pot afectar absolutament tot i absolutament tothom. En primer lloc, qualsevol persona independentista, és clar, ja que si és terrorisme haver anat a manifestar-se a l’aeroport, els potencials terroristes (encara que siguin “de baixa intensitat”) podem ser-ho tots. Però, en segon lloc, és clar, aquells que col·laborin o dialoguin o pretenguin “afavorir” suposats terroristes: llegeixi’s socialistes, o socis de govern dels socialistes. Que, si no arriben a anar a judici (encara hi ha classes, ja ho sé), sens dubte se’ls pretén portar al judici popular. A l’estrepitós fracàs de la legislatura. Les coses van (també) per aquí.

El que tothom ha d’entendre és que el correcamins som tots nosaltres

El correcamins som nosaltres, perquè el coiot, com hem vist en aquests dibuixos animats, no té cap problema en fer servir una enorme quantitat d’explosius que s’ho carreguin tot per tal d’arribar a complir el seu objectiu. I carregar-s’ho tot és carregar-s’ho tot: per això es va haver d’arribar a l’extrem de modificar el Codi Penal, perquè la jurisprudència espanyola havia viciat el sentit d’alguns delictes d’una manera massa irreparable. Primer van provar amb la rebel·lió, després amb la sedició (fent servir conceptes com “tumult” i “violència atmosfèrica” d’una manera asfixiant), després amb la malversació (que ni tan sols amb la reforma del Codi Penal s’ha escapat de la malèvola interpretació jurisprudencial), després fins i tot el legislatiu es va empescar els desordres públics agreujats, i ara finalment hem arribat al deliri del concepte de terrorisme. Ara serem terroristes. Estàvem avisats, des de fa un any. Els que sabien escoltar qui cal escoltar, ja van sentir a parlar d’aquesta possibilitat. I encara queden altres delictes a poder ficar en calçador per a dinamitar tot el sistema en nom d’un objectiu, com és el delicte de traïció, que pot ara semblar ciència-ficció, però tan ciència-ficció com ho va semblar la sedició en el seu moment.

No és estrany que la Comissió Europea vulgui intervenir, amb certa urgència, en la configuració de l’òrgan de govern judicial espanyol. L’únic que passa és que ni tan sols això és suficient. El que cal és que, la setmana que ve, la Llei d’Amnistia quedi configurada com un veritable blindatge a totes aquestes escletxes o vies d’aigua que ens afecten a tots, ara i en el futur. No, el coiot no vol enxampar un grapat de persones. El coiot vol que, en endavant, la llei de la gravetat deixi de perjudicar-lo. Si ho aconsegueix, ja podem, córrer tots. Mic-mic. Si no, com és desitjable, ja pot resar ell. Perquè “más dura será la caída”.