Cornuts i pagar el beure

Els impostos són necessaris per redistribuir la riquesa i mantenir l’estat del benestar, però, com ha quedat palès darrerament, també són necessaris per pagar les putes dels reis, els crims de les clavegueres de l’Estat, la persecució dels adversaris polítics, la corrupció dels partits i les indemnitzacions a Florentino Pérez. Aquests escàndols no són precisament un incentiu a la recaptació tributària, però la gent corrent paga religiosament —mai més ben dit— perquè té assumit que contribuir és necessari, però també perquè els que cobren una nòmina o són autònoms, a diferència dels que són rics de veritat, no poden amagar el que guanyen i tampoc els sortiria a compte, perquè a ells sí que els vigilen i els enxampen segur. Així que no hi ha debat a favor o en contra dels impostos, sinó sobre si el que es paga és correcte o excessiu i, sobretot, si l’administració fa una gestió correcta dels recursos.

Des d’aquest punt de vista, és perfectament comprensible que el president andalús apliqui la política fiscal que consideri més convenient als andalusos i als qui vulguin ser-ho, encara que vinguin de Catalunya. A fi de comptes, el que no paguin de patrimoni ho acabaran pagant per qualsevol altre via, d’aquí l’interès del president andalús. El que és absolutament incomprensible és que des de Catalunya, fins i tot des de posicions independentistes, es reclamin ara mesures centralitzadores com això de l’harmonització i ho defensi en cos i ànima la vicepresidenta Yolanda Díaz tan amiga i sobiranista ella. Fins i tot el president Aragonès s’ha declarat partidari d’establir unes “bases comunes” a totes els comunitats autònomes, quan aquest va ser sempre l’argument de Juan Carlos Rodríguez Ibarra contra el plantejament català de distribuir els recursos en funció de l’esforç fiscal de cada comunitat.

En el fons, la iniciativa del president andalús és més una boutade electoralista a favor dels seus correligionaris catalans, per tornar a posar damunt la taula el fet que governs d’esquerres i independentistes han fet de Catalunya la comunitat amb la pressió fiscal més alta. Certament, Catalunya, en la seva relació amb l’Estat, pateix un dèficit fiscal abusiu —si no són 20.000 milions, seran 16.000— i el sistema de finançament autonòmic també penalitza Catalunya (com les Balears i el País Valencià), però també és veritat que diferents governs de diferent signe han intentar pal·liar aquesta manca de recursos augmentant impostos propis i cedits, el tram autonòmic de l’RPF, l’impost de successions, el de patrimoni, el cèntim sanitari abans que Europa el tombés...i és clar, compensar el dèficit fiscal apujant els impostos propis i cedits posa els catalans en situació de cornuts i pagar el beure. Deia Thomas Piketty, economista progre de referència, que Catalunya volia la independència per convertir-se en paradís fiscal. Quan va venir a Barcelona i va constatar a qui votaven els catalans es va adonar de com estava de mal informat, almenys de moment.

Compensar el dèficit fiscal apujant els impostos propis i cedits posa els catalans en situació de cornuts i pagar el beure

Es dona el cas que les pujades d’impostos a Catalunya han estat imposades, valgui la redundància, pel grup parlamentari dels Comuns com a condició sine qua non per aprovar pressupostos. I ho han fet sempre cantant victòria de la seva influència progressista. Fins i tot ho van celebrar quan van apujar l’impost de successions en plena pandèmia, quan els fèretres feien cua als crematoris. Però resulta que des del seu presumpte progressisme s’omplen la boca d’apujar els impostos “ als rics” i amb les competències i el coratge que tenen només arriben a penalitzar els assalariats, que no tenen escapatòria, i tracten els empleats que cobren 90.000 euros bruts a l’any com si fossin escanyapobres. Els que cobren un milió d’euros l’any ja ho tenen organitzat ...d’acord amb les lleis ...de l’enginyeria fiscal. I el progressisme papanates penalitza les herències dels que tenen un habitatge i una segona residència, sense arribar a molestar a les grans societats patrimonials que gestionen edificis i gratacels. I el pitjor de tot és que apugen aquests impostos però després no es nota cap avantatge. Sí, efectivament Catalunya pateix el dèficit fiscal que pateix, però, sap greu haver de dir-ho, els pressupostos catalans que s’aproven amb el suport de Comuns, tan d’esquerres que són, són els més baixos en sanitat de totes les comunitats espanyoles tret de....Madrid!  I la despesa per càpita en Educació és la més baixa després de Canàries, Balears i Madrid!!!!

Comentava un alt dirigent de Junts per Catalunya que una de les incomoditats que pateixen en compartir govern amb ERC és que no poden defensar les seves posicions, per exemple, en el cas de l’impost de successions, partidaris com són de suprimir-lo. Aquest és un altre dany colateral del procés que els independentistes haurien de tenir en compte: el risc que idees compartides per bona part de la societat catalana només les defensi ...el PP!!!

De totes maneres, sol passar que les pujades i baixades d’impostos no van gaire més enllà de l’anunci políticoelectoralista. Un cop col·locat el titular, després la gent s’oblida i la lletra petita ho desvirtua tot. Després de Moreno Bonilla s’ha afanyat Pedro Sánchez a anunciar un nou impost a les grans fortunes per situar el combat electoral en una increïble lluita de classes, de pobres contra rics. I resulta que l’impost de Patrimoni el va suprimir Zapatero i el va ressuscitar Rajoy. De fet M. Rajoy va apujar pràcticament tots els impostos i en va crear de nous. De la mateixa manera, les esquerres s’omplen la boca de mesures fiscals perquè els rics paguin més i ho acaba pagant la classe mitjana. Un informe de la Fundació La Caixa assenyala que en el que portem de segle, les desigualtats a Espanya s’han disparat i subratlla com factors principals la “limitada capacitat redistributiva dels impostos” i el fet que “el grup de població amb rendes mitjanes va reduint-se fins el punt que el seu pes és avui inferior al de fa 30 anys”.

I, per cert, que ningú s’escandalitzi amb Moreno Bonilla. El gran Jean-Claude Juncker quan era primer ministre de Luxemburg va fer mans i mànigues perquè les multinacionals americanes  i no americanes instal·lessin la seva seu al Gran Ducat per evadir legalment els impostos. Una actitud tan egoista des del punt de vista europeu però tant empàtica amb els lobbies poderosos, que Juncker va ser promocionat a president de la Comissió Europea i guardonat per tot arreu, i molt especialment pel Regne d’Espanya. I com va obrir la veda, darrera Juncker es van espavilar els irlandesos i els neerlandesos a atraure capital fent la competència, lleial o deslleial segons es consideri, a la resta de germans de la Unió. Va ser tot tan escandalós que van haver de buscar una persona honesta però sobretot valenta, la danesa Margrethe Vestager, perquè almenys Apple i Google paguin una part del que no pagaven.