“Un vi sense alcohol és com un dia sense sol” em va dir un cambrer per respondre a la meva petició. Això va ser quan estava embarassada fa onze anys. La meva primera filla en té vuit. Si fent-ho tot bé, els embarassos no prosperaven, imagina’t si, a sobre, m’hagués sentit encara més culpable empinant el colze. “Un bicchiere di vino non fa male a nessuno” afirmava el meu exsogre bodeguer. Jo li assenyalava amb el dit la imatge de prohibició que hi ha a les ampolles de la dona encinta. Per què, just quan necessites més una copa, és quan no pots beure? Com a sommelier ho tinc clar. El vi és, per definició, la fermentació alcohòlica del most. Al vi desalcoholitzat li falta volum en boca. No és un suc de raïm, sinó un vi que, per osmosi inversa, se li treu l’alcohol. Per aquesta raó, la màgia de la física i la química, són millors els blancs aromàtics amb sensació retronasal per simular el cos. Quan algú em diu que els vins sense alcohol no valen res, li pregunto si ha estat nou mesos (més els d’abans per quedar-te i els de després per alletar) sense tastar ni una gota de vi. En aquelles èpoques d’hormones en lluita el vi sense alcohol em semblava una meravella, sobretot quan no volia explicar que tornava a estar en estat per si el tornava a perdre.
“Mamà, el nen està bé”, et diu la infermera. És graciós, quan ets mare, a l’hospital ja t’anomenen així per infantilitzar totes les teves preocupacions i deixar de ser dona amb nom propi per haver parit una criatura. L’instint maternal va sortir de cop: “el nen no està bé, respira com un porc” vaig cridar quan em van posar el meu segon fill als braços. “Mamà, has passat molt estrès per la cesària d’urgència”. Al final, eren certes les meves cabòries. El nen sí que tenia un problema i se’l van endur a la incubadora. Ai, ai, ai, l’instint maternal. És més savi que qualsevol prova.
Quan algú em diu que els vins sense alcohol no valen res, li pregunto si ha estat nou mesos sense tastar ni una gota de vi. En aquelles èpoques d’hormones en lluita el vi sense alcohol em semblava una meravella
Jo sempre he volgut tenir fills. I em preocupava molt que se’m passés l’arròs. Per això, com si fos el joc de les cadires, vaig acabar seient al costat del mascle que tocava quan vaig veure que la música començava a sonar a finale, el darrer moviment de la sonata. He patit tres raspats que em van deixar molt tocada i més quan el pare no t’acompanyava en el dol sota el lema “cosí ha voluto Dio” Avortaments viscuts en soledat que et fan veure la vida en blanc i negre. La meva primera filla va néixer el dia mundial de la felicitat i amb ella tot va tornar a tenir color. “Sí que estàs contenta, et deu dormir tota la nit”. No era així, però jo estava eufòrica perquè estava viva. Li havia costat tant néixer, que la vaig batejar amb el nom de Vita. Progesterona, repòs i injeccions cada dia d’heparina… Tinc una tècnica punxant que impressiona. I pensar que abans em feien por les agulles!
“Gaudeix-ho, que passa molt de pressa”. Quan m’ho diuen pares o mares que ja tenen els fills a la universitat, tinc ganes de contestar que “passa molt de pressa si no els cries”. No dormir no et fa millor persona: és com anar borratxa. És cert. Per bé o per mal, els fills són el mirall del pas del temps. Quan eren nadons no veia el dia de començar a llegir-los contes. I ara, cada nit, m’haig de barallar per no fer-ne més de dos. Fins aquesta setmana, tenia totes les coses de la Vita i el Leo al garatge, guardades per si alguna de les meves amigues les necessitava. Igual que hi ha una època que et conviden a massa casaments, existeix una altra que tothom desitja els teus looks de prenyada. Sis anys m’ha costat entendre que la meva amiga no serà mare, així que ha sigut hora que sortissin els cotxets, els canviadors, les cadiretes i les joguines de nounat de casa meva. Quan ho feia sonava en la meva ment bolerista allò de “cualquier tiempo pasado no fue mejor”. Aquesta falsa melangia que t’amaga la realitat de quan no podies pujar les escales del metro del cansament. O de quan no podies ni mirar el mòbil sense que un dels teus dos fills es fessin allò popularment conegut com un nyanyo. O de quan anaves a treballar amb la solapa plena de baves. O d’aquelles apassionants nits a urgències.
I és aquí quan torno a l’inici de l’article. De vegades, amb un most o un vi sense alcohol no en tens prou, i per no defallir en la criança necessites vins de criança. Serveix per estar una mica anestesiada pels plors, per la casa feta un desastre i per l’oblit per part de tu i dels altres de la dona que eres. En portar aquesta setmana a la llar d’infants del barri les coses dels meus nens, recordava la il·lusió amb què les vaig triar i tot el que he viscut amb elles. Em va fer una mica de pena i em vaig eixugar els ulls. Els meus bebès ja es poden dutxar sols. El moment més esperat per la meva escoliosi em provoca l’aflicció de no poder aguantar el pes dels seus cossos. Aquesta nit, em faré una copa doble de vi desalcoholitzat perquè no vull que el meu inconscient escrigui el guió del meu brindis.