Carles Puigdemont tornarà a casa per Nadal, sí, però i llavors què? Aquesta és la primera de les incògnites, la principal, que des de JxCat ja s'han afanyat a intentar aclarir: "Tornarà més com a president de país que no pas com a president de partit", ha avançat fa poc el secretari general de la formació, Jordi Turull, en una entrevista a ElNacional.cat. Això només té una pega, i és que la gent s'ho cregui i li compri el relat. És obvi que els seus s'ho empassaran com han fet sempre amb tot, però el problema serà si més enllà de la parròquia pròpia hi haurà algú que li farà costat com si en aquests nou anys que van de la celebració del referèndum d'independència del Primer d'Octubre del 2017 al seu retorn a Catalunya no hagués passat res. Aquest, i no cap altre, és el hàndicap.
Tornar com a president de país i no com a president de partit està molt bé com a eslògan, però qui pretén convèncer amb aquesta cantarella purament electoral i electoralista? És sabut de tothom que Carles Puigdemont no es va quedar sense la presidència de la Generalitat perquè perdés unes eleccions, sinó perquè en va ser desposseït per la intervenció de l'autogovern de Catalunya arran de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per part del govern espanyol —en mans del PP i amb el suport del PSOE— com a resposta a aquella pantomima de declaració d'independència del Parlament del dia 27 d'octubre. Des d'aquest punt de vista, JxCat està legitimat per fer servir la carta de president en lloc de la d'expresident, entre altres raons perquè el protocol manté per a tots els que han estat inquilins del Palau de la Generalitat, també quan ho han deixat, el tracte de president, però fora d'aquesta consideració legal i reglamentista qui entabanarà?
JxCat, en tot cas, té dret a reivindicar la figura de l'exalcalde de Girona com a "lideratge de país", en paraules del mateix Jordi Turull, però tots plegats tenen un greu problema de credibilitat, perquè ara resulta que tornen a reclamar el suport per fer allò que el 2017 també havien dit que farien i no van fer. Carles Puigdemont, en aquest context, pot voler recordar el Primer d'Octubre com "el dia de la victòria rotunda de la unitat" i fer bandera del "compromís històric del catalanisme amb la causa de la democràcia", com ha proclamat recentment, però qui espera que li faci cas quan ell va ser el primer a no complir el "compromís amb la causa de la democràcia" en deixar penjats molts catalans que havien confiat en la seva, si més no aparent, determinació d'arribar fins al final i es van trobar, en canvi, llançats als peus dels cavalls amb aquella declaració d'independència de vuit segons del dia 10 d'octubre? Ha deixat molta gent decebuda pel camí, gent de bona fe que honestament s'ha sentit traïda i que difícilment li perdonarà mai la claudicació que —juntament amb la rendició d'Oriol Junqueras i la resta de dirigents de JxCat (aleshores PDeCAT) i ERC— ha sumit el país en la misèria política.
Sigui com sigui, la imatge del Carles Puigdemont president és l'última carta, partidista per descomptat, que li queda a JxCat per mirar de frenar i contrarestar la patacada que veu que li vindrà al damunt a les pròximes eleccions catalanes —les del 2028 si Salvador Illa esgota, com així sembla, la legislatura—, davant l'evidència del terreny que, segons totes les enquestes, no para de menjar-se-li Aliança Catalana. De fet, és la gran esperança, i probablement l'única, que té el partit per intentar aturar la sagnia de vots cap a la formació de Sílvia Orriols. I per això, bàsicament, l'aplicació de l'amnistia al 130è president de la Generalitat ha deixat de tenir de cop i volta tots els impediments que havia tingut fins no fa gaire [vegeu Torna a casa per Nadal a ElNacional.cat del 29-9-2026]. L'interrogant és si serà capaç de revertir la situació i aconseguir que els que se n'han anat tornin o s'haurà de conformar a convèncer els que encara hi són que no se'n vagin o les dues coses alhora o ni l'una ni l'altra.
La imatge del Carles Puigdemont president és l'última carta, partidista per descomptat, que li queda a JxCat per mirar de frenar i contrarestar la patacada que veu que li vindrà al damunt a les pròximes eleccions catalanes
La missió és complicada i falta veure quin serà aquesta vegada el producte que vendrà als electors perquè el votin i li tornin a fer confiança després d'haver demostrat durant tots aquests anys que no és, justament, un polític de fiar. De la tirada que tenia abans de l'octubre del 2017 no en queda res i en aquests moments no és agosarat dir que entre molts catalans —la majoria dels quals en realitat considera que s'hauria d'haver retirat després del fiasco de l'aplicació del resultat del referèndum del Primer d'Octubre— genera, políticament parlant, més rebuig que no pas acceptació. Malgrat tot això, JxCat farà un espectacle de la tornada del seu líder a Catalunya, que de seguida es posarà en mode de campanya electoral, i més després que Pedro Sánchez hagi decidit avançar els comicis espanyols. Això és el que volia dir quan va declarar que desitjava "tornar a respirar, tocar, escoltar i olorar" el país després de nou anys d'exili a Bèlgica i això és el que començarà efectivament a fer un cop hagi pogut posar altra vegada els peus a Catalunya en llibertat.
Serà motiu de satisfacció, de tota manera, veure com ell i el líder d'ERC poden tornar a fer política amb normalitat, sense cap restricció, i també sense excuses, i aquesta vegada sense competir entre ells, perquè l'adversari a batre serà comú: Aliança Catalana. I en aquest escenari té raó Jordi Turull quan subratlla que la presència de Carles Puigdemont a Catalunya serà un "revulsiu". O, com a mínim, això és el que anhela i espera amb candeletes JxCat per mirar d'esmorteir el cop. Però com s'ho farà? Si l'estratègia continua sent la d'assenyalar el partit de l'alcaldessa de Ripoll com el dolent de la pel·lícula amb els epítets més que coneguts de ser una força d'extrema dreta, xenòfoba, racista, feixista, nazi, generadora d'odi i altres qualificatius semblants, perdrà el temps, no hi tindrà res a fer, perquè fins ara ja ho han fet servir la resta de formacions i s'ha demostrat que provoca exactament l'efecte contrari. Caldrà veure com se les empesca per no sortir-ne escaldat.
Amb tothom a l'expectativa, el cert és que avui comença el compte enrere del retorn definitiu del 130è president de la Generalitat a Catalunya. El Tribunal Constitucional (TC) avalarà l'aplicació de l'amnistia en el supòsit de malversació, com ja ha fet també el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i renyarà el Tribunal Suprem (TS) per no haver-la aplicada abans. Acomplert aquest primer tràmit, i si res no es torça a última hora, el jutge Pablo Llarena aixecarà l'ordre de detenció de Carles Puigdemont i dels exconsellers Lluís Puig i Antoni Comín que pesa sobre ells si trepitgen territori espanyol i la sala corresponent del TS amnistiarà els inhabilitats Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva (queden per amnistiar, entre d'altres, els membres dels CDR acusats de terrorisme i dels quals els partits no se'n recorden mai). A partir d'aquí, la tornada efectiva a casa es produirà quan JxCat cregui que políticament en pot treure més rèdit i l'escenificarà de manera que sembli que tot Catalunya l'està esperant, que són les multituds les que el reben enmig de l'aclamació popular.
I un cop hagi arribat, llavors què? Nou anys després d'anar-se'n de Catalunya en lloc de fer efectiu el mandat del referèndum del Primer d'Octubre, el país cau a trossos i això en bona part també és responsabilitat seva per no haver fet el que tocava quan tocava. En aquesta situació, és evident que la recepta política per fer-hi front no pot ser la mateixa ara que la d'abans. Sobretot perquè el temps no ha passat en va i sobre la taula hi ha encara molts interrogants: amb quin programa electoral es pensa presentar a les urnes, perquè no deurà ser amb el de la independència després de l'ensarronada del 2017, o és que creu que pot continuar entabanant la gent com si res? Si pot triar, amb qui s'estimarà més pactar, amb Salvador Illa o amb Sílvia Orriols? Donarà suport al PP d'Alberto Núñez Feijóo com ha fet amb el PSOE de Pedro Sánchez, que cal no oblidar que si ha governat des del 2018 és precisament gràcies a JxCat? Si aquesta vegada tampoc no se surt amb la seva, farà un pas enrere i es retirarà? Massa preguntes sense resposta.