En aquest 2023, alguns dels meus malsons s’han fet realitat. Malgrat tot, no puc dir que hagi estat una mala collita, però tinc moltes ganes que arribi la verema del 2024. Amb el canvi de número vull aprofitar per treballar certes dinàmiques. Estic farta d’anar sempre amb presses i que la gent em digui “vas a tope” com si fos una bona cosa. Ja no ho trobo afalagador: si amb 42 anys i criant dues criatures encara no he après a centrar-me en el que realment és important, és greu. Estic cansada de presumir de les mil coses que fa la @winesandthecity. Necessito parar. Per curar-me, per comprendre, per estimar amb calma, per escriure i per llegir. Em conec molt bé i sé on estan als meus límits: és hora de deixar de demostrar i començar a fluir.

Aquest any he sigut per primer cop l’amfitriona del dinar de Nadal. Sí, aquell moment que has de deixar de ser tan filla, i començar a ser més mare, tenir cura dels teus i no està demanant sempre ajuda. Perquè amb la família sempre tenim crèdit i, amb els anys cal tornar-lo amb temps, il·lusió i demostracions de com ens importen.

La iaia Maria ens va deixar aquest estiu i, desapareguda la mater familias, vaig trobar necessari canviar d’escenari. Encara em cauen les llàgrimes quan el passat Nadal ens donava les gràcies per haver-la cuidat tant, just quan estrenava la cadira de rodes als seus 93 anys. No va deixar de brindar fins al final, però sempre només una copeta i en celebracions. Per a la nostra generació, cada dia és Cap d'Any, sigui per celebrar, com deia Napoleó, o per oblidar. La meva parella és exalcohòlica i ha patit la mort del seu fill petit de déu anys, per això veig la mort de la meva àvia com un regal, per tots els anys que l’hem pogut gaudir. Si he de ser sincera: no vam ser capaços de fer un brindis en el seu honor, perquè encara ens fa mal. Els que som evitatius intentem evitar els silencis. “Des que neixes ets prou vell per morir” deia Schopenhauer. O no, i penso en els tres raspats que m'han hagut de fer, mentre miro la poca recaptació de la Marató d’aquest any.

Desitjo que els cops d’aquest 2024 siguin de sort, perquè són aquests sentiments positius els que generen el magnetisme per atraure coses boniques.

Els teetotalers són una espècie d’abstemis americans. El Dry January, o la cançó “Gener Sobri” de Mishima, ens proposa estar un mes sense beure. Hi ha una versió que també és sense sucres i sense cafè, però la possibilitat que al cap de tres dies ho hagis deixat, és molt alta. Els bons hàbits són aquells que tenen una continuïtat.

Aquest agost vaig estar 40 dies sense alcohol, però l’experiment no va anar més enllà. Quan treballava a COM Ràdio (fa uns vint anys), recordo que va vindre Miguel Bosé (amb un dels seus canvis de look habituals) i quan li vam preguntar com havia perdut pes, va dir que abstenint-se de moltes coses menys del vi. Quan era adolescent vaig fer de figurant en un dels seus videoclips. Aquestes festes he pogut veure la sèrie i el documental i he recordat com n’era, de fan, del Bosé abans del Coronavirus. En aquells quaranta dies d’abstinència jo no vaig perdre pes, suposo que les calories buides de l’alcohol les reemplaçava pels impulsos de menjar per ansietat. El vi i la dieta Mediterrània is good. El vi no és només alcohol: és CULTURA. Però a vegades bevem per no pensar, per anul·lar el còrtex prefrontal i per rebaixar l’estrès. I addiccions que aprimen tant fins que et maten. Abans d’estar amb el Daniel haig d’admetre que necessitava aquella copeta per posar-me a to. Cadascú es corre com pot. Ara prefereixo dormir bé i beure més aigua.

Quan acaben les dotze campanades, el meu pare sempre diu: “soc un any més vell”. A mi els anys que celebro em resten joventut, però no alegria. Tinc comprovat que l’únic que rejoveneix la cara és la felicitat. N’hi ha que tindran ganes de viure encara que tinguin cent anys. Les cadires buides, com deia l’article del Jordi Basté, costen d’empassar. La ràbia i la tristor no digerides surten de cop també al cos. Cadascú passa el dol com i quan pot. Davant Tànatos l’únic possible antídot és Eros. “Que tinguem sort”, diu la cançó del Llach. Desitjo que els cops d’aquest 2024 siguin de sort, perquè són aquests sentiments positius els que generen el magnetisme per atraure coses boniques.