Hi ha una cosa que m'incomoda profundament: convertir una persona vulnerable en una pancarta. Posar cara a un problema pot servir perquè l'entenguem. Una altra cosa és apropiar-se d'aquesta cara, col·locar-la a la nostra trinxera i fer que carregui amb totes les nostres consignes.
Maricarmen té 87 anys. Dimecres va ser desnonada de la casa de Madrid en la qual feia més de set dècades que vivia. Dos dies després, l'empresa propietària proposava a l'Ajuntament una fórmula perquè pogués tornar mitjançant un lloguer assequible. El consistori va considerar inviable encaixar aquesta proposta en el programa ReViVa, tot i que es va oferir a mediar. I una no pot evitar preguntar-se: era necessari arribar fins aquí?
Calia una anciana sortint de casa seva, càmeres a la porta, polítics, pancartes, manifestacions i una guerra de relats per posar en marxa mecanismes que haurien d'existir abans que aparegués el drama? Perquè el problema ja el coneixíem.
A Espanya, el 44,3 % de les persones d'entre 26 i 34 anys continuava vivint amb els seus pares el 2025. I entre els qui continuaven a casa, el 47,3 % deia que la raó principal era no poder permetre's comprar o llogar un habitatge. No sembla que necessitéssim un altre cas humà convertit en símbol per descobrir-ho.
Necessitem habitatge. Tots necessitem un lloc on viure. I resulta que tenim un govern "socialdemòcrata" des de fa vuit anys, però aquests dies sembla no haver estat mai aquí.
Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa el juny de 2018. Des del gener de 2020 Espanya té governs de coalició integrats per forces que es defineixen com a progressistes. En aquest temps s'ha aprovat la primera llei estatal d'habitatge, s'han desplegat ajudes, avals, programes de lloguer assequible i s'ha creat CASA47. Seria absurd negar que s'han fet coses. El que també seria absurd és confondre-ho amb haver solucionat el problema.
L'OCDE calcula que el lloguer social representa a Espanya al voltant del 3 % del parc d'habitatge. I estima que, per assolir aproximadament la mitjana europea, caldrien al voltant de 850.000 habitatges socials addicionals. Aquí hi ha probablement el centre de tot. Tenim polítiques d'habitatge. El que continuem sense tenir és prou habitatge públic.
El govern espanyol va anunciar un pla per habilitar 184.000 habitatges destinats al lloguer social o assequible. L'agost de 2024 deia haver "mobilitzat" 80.745. Però la paraula importa: mobilitzar no significa necessàriament que 80.745 famílies hagin rebut les claus. En aquesta xifra hi havia promocions en diferents fases de desenvolupament, habitatges de Sareb i altres incorporats mitjançant diferents programes.
Aquest mateix setembre, CASA47 ha estrenat el seu portal estatal amb 800 habitatges disponibles i l'anunci d'incorporar pròximament 1.500 més. És una iniciativa útil. Però posem les dimensions en perspectiva: davant d'un problema que es compta per centenars de milers, 800 habitatges són un començament, no una solució. Potser caldria deixar de tractar l'habitatge com una emergència permanent i començar a tractar-lo com el que és: una infraestructura bàsica d'una societat.
Utilitzar una persona per fer campanya em sembla mancat d'ètica. Em sembla infantilitzar la societat i intentar manipular l'opinió pública per eludir responsabilitats
Construïm hospitals pensant en malalts. Col·legis pensant en nens. Carreteres pensant en com ens desplacem. Per què continuem parlant d'"habitatge" com si totes les persones necessitessin exactament el mateix rectangle amb cuina i bany? Una família amb dos o tres fills necessita espai, col·legis a prop, parcs i serveis. I si volem parlar seriosament de natalitat, potser hauríem de començar per aconseguir que tenir un altre fill no impliqui necessitar primer una herència. Un jove que comença a treballar necessita una altra cosa: apartaments petits, ben comunicats i amb lloguers compatibles amb un salari d'entrada. I una persona de vuitanta anys pot voler una cosa diferent. No necessàriament una residència. Potser un petit apartament adaptat, seu mentre pugui viure de manera autònoma, dins d'un complex amb menjador, assistència, infermeria, zones comunes i ajuda quan la necessiti. No estem inventant una cosa impossible. Hi ha ciutats europees que fa dècades que pensen així.
Viena té al voltant de 220.000 habitatges municipals i 200.000 habitatges cooperatius o subvencionats. L'habitatge assequible forma part de l'estructura de la ciutat, no solament de les polítiques destinades a situacions extremes. Àustria dedica aproximadament el 24 % del seu parc residencial al lloguer social. Als Països Baixos la proporció supera el 30 %. Espanya voreja el 3 % segons la comparació de l'OCDE.
Naturalment, ni Viena ni Amsterdam són paradisos immobiliaris. També tenen preus alts, llistes d'espera i problemes d'accés. Però posseeixen una cosa que aquí ens falta: un matalàs públic prou gran perquè l'Estat no hagi d'improvisar des de zero cada vegada que apareix una situació dramàtica. I, a més, habitatge públic que continuï sent públic.
La llei d'habitatge del 2023 va reforçar precisament aquesta idea: com a regla general, l'habitatge protegit ha de mantenir la seva protecció, amb un règim especialment estricte quan es construeix sobre sòl destinat a habitatge protegit; en altres supòsits, les excepcions autonòmiques no poden establir períodes inferiors a trenta anys.
És clar que a Espanya falten cases que serveixin per viure sense tenir l'aigua al coll. El problema de l'habitatge no es resol trobant un culpable perfecte cada vegada que hi ha un desnonament. Tampoc amb una fotografia indignant, un tuit furiós o una reforma legislativa anunciada a tota velocitat quan les càmeres ja estan gravant. Es resol fent política abans. I l'actual govern fa vuit anys que és al poder, que són prou per haver apostat seriosament per un dels problemes principals per a la societat espanyola, segons les últimes dades del CIS.
Com es fa? Planificant sòl. Construint habitatge assequible. Conservant-lo en mans públiques. Dissenyant ciutats per a les vides reals dels qui les habiten. Coordinant l'Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments, perquè les competències també estan repartides i les responsabilitats no desapareixen per assenyalar el del davant.
Maricarmen necessita una solució. Però, sobretot, una societat raonablement organitzada hauria de ser capaç d'intentar trobar-la abans de convertir Maricarmen en un símbol. Vivim en un país ple de casos dramàtics, de persones sense llar, de vides que no poden mirar cap al futur i arrencar un projecte perquè no tenen lloc on desenvolupar-lo. De persones desesperades que posen fi a la seva vida perquè no són capaces d'aconseguir un lloc on donar aixopluc als seus fills. És una realitat que ningú pot negar, perquè tots necessitem una casa i tots sabem com és de complicat aconseguir-la.
Quan ens volen fer creure, de manera interessada, que necessitem veure una dona de 87 anys sortir de casa seva per tornar a descobrir que Espanya té un problema d'habitatge, ens estan prenent el pèl. I hauríem de pensar que aquesta campanya de Maricarmen no és altra cosa que una campanya electoral, que apel·la als nostres sentiments, però que en realitat tergiversa i manipula els fets reals. Existeixen normes que fan legal el que humanament és inadmissible. I són els responsables de canviar aquestes normes els que remouen els sentiments dels qui no tenim capacitat de fer res. Perquè els que legislen semblen mancar-ne. Semblen moure's únicament per calendaris de campanya, per comicis, per passar-se la patata calenta per eludir la seva responsabilitat.
La campanya de Maricarmen ve de la mà de la reaparició en escena de Colau. La que va arribar dient que mai entraria en política, perquè la política era part del problema. I es va ficar en política. Per després marxar i dir que mai tornaria. Fins ahir, que va anunciar que tornava. Ja és casualitat que el cas Maricarmen, amb moltes ombres i dades que deliberadament han volgut ocultar-se, esbiaixar-se o directament manipular-se, esclati en el precís instant en què aquesta senyora torna a la càrrega. Una campanya, la d'aquests dies, que no és altra cosa que la preparació del terreny electoral, on resulta que els que governen i els seus socis s'indignen quan, en realitat, són els que tenen la possibilitat de solucionar l'enorme problema que tots tenim.
Utilitzar una persona per fer campanya em sembla mancat d'ètica. Em sembla infantilitzar la societat i intentar manipular l'opinió pública per eludir responsabilitats. El problema és que, pel que sembla, continua havent-hi gent disposada a ser manipulada, a empassar-se sense mastegar els relats que els expliquen i a viure sense entendre que és possible resoldre aquesta situació, però que els qui han de fer-ho, quan han pres mesures, han preferit criminalitzar els propietaris particulars, que també mereixen ser protegits. Han preferit deixar anar eslògans en lloc de posar-se a construir.
I és que, igual que l'habitatge no hauria de ser un bé per especular, l'opinió pública hauria de respectar-se com a base fonamental de la democràcia. I és clar que, al final, alguns semblen fer dels problemes de tots l'excusa per col·locar-se de nou a les institucions des de les quals no fer res. I aquest és el veritable problema de la Maricarmen i de tota la ciutadania.