Aquest cap de setmana l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) sotmet a votació dels seus socis la proposta de promoure l’abstenció i el vot nul a les eleccions generals espanyoles del 23 de juliol. El més probable és que la proposta sigui aprovada tenint en compte que la convocatòria s’emmarca dins del Full de ruta aprovat pel 76% dels membres de l’entitat en l’assemblea general recent, però fora bo que els associats de l’entitat, en general gent de bona fe que s’estima el país, calculin les conseqüències del seu vot, atesa la seva influència.

És ben curiós, per no dir sospitós, que al llarg del procés sobiranista sempre hi ha hagut moviments de sectors independentistes disposats a facilitar els intents desarticuladors de l’independentisme organitzats des de l’Estat i/o des de les clavegueres. Prou que van aplaudir a Madrid quan la CUP va fer caure Artur Mas, va desestabilitzar el govern de Puigdemont i va impedir la investidura de Jordi Turull el dia abans d’ingressar a la presó. Com se n'ha aprofitat el Govern espanyol de l’estratègia d’ERC per cantar victòria. Ara l’ANC diu que veu “una oportunitat en les pròximes eleccions espanyoles perquè el moviment independentista iniciï un canvi de rumb”. Suposant que la iniciativa tingui èxit, l’únic que es podrà visualitzar serà la més gran derrota del catalanisme, entès el concepte com l'espai polític dels qui ansien el màxim autogovern.

 L’Assemblea reafirma la seva denúncia de l’absència d’una acció efectiva dels partits independentistes per aconseguir la independència i en això no li manca raó. De la independència se’n parla molt, però només se’n parla, no es fa i no es fa perquè com diria Lenin no es donen les condicions objectives ni tampoc les subjectives per a la revolució. Hi va haver un moment que es va albirar alguna esperança, però davant la desigual correlació de forces i la voracitat de l’enemic, els líders del moviment van ordenar la retirada pensant ingènuament que l’adversari desistiria, i no només no va desistir, sinó que va aprofitar l’avinentesa per acarnissar-se amb la repressió, la persecució dels dissidents, la desarticulació del moviment i l’aplicació de polítiques dirigides a residualitzar els signes d’identitat catalans. Des de llavors, alguns líders, els que han pogut, s’han buscat la vida fora de la política, i els partits que es diuen independentistes han buscat diverses maneres d’acomodar-se a la nova situació.

Ara i aquí, el gran dilema del sobiranisme català no és votar o no votar, sinó qui votar després de tanta decepció acumulada, però castigar els mediocres perquè guanyin els bel·ligerants tampoc no sembla un gran negoci per al conjunt del país, que, cal tenir-ho en compte, encara té molt a perdre

El partit majoritari, Esquerra Republicana, ha fixat la prioritat en la disputa interna del poder institucional. Junts per Catalunya ha cercat si fa no fa el mateix des de posicions que es pretenen menys claudicants, però també més ingènues i aixoplugats sota la flama que manté encesa el president Puigdemont a Waterloo. I la CUP s’ha centrat en el seu ideari estrictament anticapitalista. Què ha fet mentrestant l’ANC a banda de xiular la presidenta Forcadell poc després de sortir de la presó? I què més pensa fer? Perquè l’absència de les condicions objectives i subjectives per fer la revolució encara és més evident ara que abans. Tenen algun exèrcit secret, algun dispositiu de sabotatge per doblegar l’Estat? O és que tornem a parlar per parlar? Es fan proclames èpiques de lluita per la independència quan Catalunya és una autèntica bassa d’oli si ho comparem sense anar més lluny amb el que està passant ara mateix a França.

A Catalunya hi ha un problema d’involució democràtica, de repressió política, de lawfare i d’una ofensiva nacionalista espanyola evident que anima una resposta democràtica de la gent que se sent afectada. A Catalunya —com a tot arreu— la defensa de les llibertats i els drets democràtics no s’acaba mai, però observant la realitat del país, un instrument principal per defensar-los continuen sent les institucions. Ara i aquí, el gran dilema del sobiranisme català no és votar o no votar, sinó qui votar després de tanta decepció acumulada i la crua realitat és que no hi ha més cera que la que crema. En un estat constituït, l’abstenció és un instrument de càstig als representants que ho han fet malament i pot tenir efectes regeneradors. Tanmateix, Catalunya no és un estat constituït i la seva existència política només es pot mesurar en la voluntat de la seva gent democràticament expressada. És ben cert que la sensació de mediocritat política està molt estesa, i això interpel·la també a les bases militants i el seu silenci. La regeneració política a Catalunya és quelcom necessari, però el relleu sempre serà millor fer-lo des d'aquí que des d'allà. Castigar els mediocres perquè guanyin els bel·ligerants no sembla un gran negoci per al conjunt del país, que, cal tenir-ho en compte, encara té molt a perdre. 

L’ANC argumenta la defensa de l’abstenció el 23-J com “una resposta a la incapacitat dels partits independentistes per formar un front comú... i es visualitzi una unitat estratègica coherent”. Bé, ja hi ha una iniciativa d’unitat estratègica promoguda pel president Puigdemont, el Consell de la República, que almenys té la legitimitat dels representants electes. Per què no s’integren? No ho fan perquè quan es reivindica la unitat el que es pretén és liderar-la. Costa d’entendre que per resoldre les divisions d’un moviment s’organitzi una nova fracció, una quarta opció, suposadament més autèntica que les altres, que intenta primer debilitar els contrincants amb l’abstenció a les eleccions espanyoles i presentar a continuació una candidatura pròpia a les eleccions dites autonòmiques. Es torna a utilitzar la bandera independentista per la disputa interna del poder local? Hi tenen tot el dret, només faltaria, però no sembla massa inspirat en els principis fundacionals de l’entitat. Això també ho fa el PDeCAT, afavorit ara per la Junta Electoral, sempre tan bel·ligerant amb tot el que envolta Puigdemont i pels qui els patrocinin la campanya.

En el fons som davant d’una qüestió de dignitat col·lectiva. Tothom entén que la presència institucional és un instrument d’acció política, encara que de vegades només sigui testimonial. El no ser-hi equival a no ser. El testimoni de l’existència política es pot gestionar de moltes maneres, defensant idees i polítiques pròpies o denunciant les contradiccions del sistema. En aquests casos l’adversari també és una referència. Tremolen els poders fàctics espanyols perquè els independentistes deixin d’anar a votar o es fumaran un puro?