Consentiment i desig

Podria ser el nom d’una novel·la de Jane Austen, però si ets aquí, potser ja saps de què va la història. En una entrevista, Clara Serra —investigadora, activista feminista i exdiputada de l'Assemblea de Madrid— fa un seguit de jocs argumentals amb la intenció de moderar un discurs feminista que a alguns els sembla que ha anat massa lluny. Serra s’encarrega de posar en una nebulosa els conceptes de consentiment i desig amb l’objectiu clar que la llei entri menys en l’àmbit de la violència sexual perquè, en el fons, tot és una mica més confús del que sembla. Val la pena desmuntar escrupolosament tots aquests jocs per no empassar-se cap gripau.

“Si la premissa és que, en aquest món, les dones no poden dir mai veritablement que no, la conclusió és que cal abandonar el consentiment. (…) Mai es pot dir que no de forma veritablement lliure”, arrenca Clara Serra. Això és, en realitat, embolicar per després dir que tot és molt embolicat. Com que, segons ella, tant el “no” com el “sí” estan viciats per les circumstàncies en què es donen, fer-los explícits no acaba de valdre. “En primer lloc, penso que això carrega la dona amb un pes enorme, que ara està obligada a explicitar el seu desig com a condició per ser emparada de la violència”. Clar, al final s’haurà de signar un contracte per follar, com diuen els cunyats. Deixant de banda el paternalisme de pensar que asserir el desig és una “obligació” i no un alliberament, Serra no es planteja en cap cas com és que s’ha arribat al punt que la dona hagi d’explicitar el seu desig, i com és que l’home té el sentit del desig tan borrós que sempre fa passar el seu per sobre.

Aviam, Clara, què vols què et digui. Si, mirant el món, descobreixes que aquell “no” no és vàlid perquè les circumstàncies et donen l’excusa per invalidar-lo, fas una mica de “l’he violada perquè ella ho volia”

“No es tracta —segueix— d’escollir entre un no i un sí; no depèn del que digui la dona, sinó de si el món, el context, té les condicions perquè el consentiment sigui vàlid o no. S’ha de mirar el món, no a les paraules que pronuncia una dona.” Aviam, Clara, què vols què et digui. Si algú t’ha dit que no, ja pots mirar el món tant com vulguis. Si, mirant el món, descobreixes que aquell “no” no és vàlid perquè les circumstàncies et donen l’excusa per invalidar-lo, fas una mica de “l’he violada perquè ella ho volia”. El problema dels atacs al marc del consentiment afirmatiu és que funcionen cap a les dues bandes. “Si hi ha una situació intimidatòria i amenaçadora, no es pot dir que sí”, diu la Clara Serra. Entesos. Fer servir el mateix marc per explicar que tampoc no es pot dir que no —que és la cita de dues línies més amunt— i que, per tant, tot és molt més difús que no sembla, és no haver entès gaire com funcionen les relacions heterosexuals, qui té el poder físic i quins són els rols socials de cadascú. Un “no” ha de ser sempre vàlid. Un “no” condicionat no implica conseqüències violentes. Un “sí” condicionat sí que pot fer-ho. Posar en dubte el “no” d’una dona és obrir la porta a la violència sexual. Posar en dubte el “sí” és posar els mitjans per a tancar-la. Convindrem, doncs, que aquest “ni sí, ni no” del consentiment i el desig, és una mica el “ni masclisme, ni feminisme: igualtat” de Serra. En el fons, acaba per posar en dubte la negativa de la dona basant-se en martingales filosòfiques.

Aquest “després” és la clau de tot. Si tot l’acte sexual està fet d’un desig alliberat del consentiment perquè el pressuposa, res del que pugui passar durant l’acte serà violència, només podrà ser un “malestar”

“Però tenir un desig clar i transparent és una exigència que cap ésser humà pot satisfer. El desig és justament això que no es pot dir, que està travessat per l’inconscient i que un subjecte no pot explicitar fins al final.” Parem atenció a aquesta qüestió, perquè és el pinyol dels enganys de l’activista. Per a Clara Serra, tot el que va abans de l’acte sexual és consentiment, i tot el que passa durant l’acte sexual és desig. Com si l’un fos una evolució cronològica de l’altre i com si, arribats a l’acte sexual, tot estigués fet de desig i el consentiment, doncs, fos una etapa ja superada. “En altres paraules: s’ha introduït el problema del desig, la idea que saber per què volem el que volem és més complicat del que sembla. I, si en algun terreny no es pot escapar d’aquest problema, és en el del sexe. Pot passar que un subjecte sigui ambivalent, contradictori, vulgui i no vulgui, pugui consentir a coses que no sabia que no desitjava, i s’adoni que no les desitjava després d’haver consentit, etcètera.” Aquest “després” és la clau de tot. Si tot l’acte sexual està fet d’un desig alliberat del consentiment perquè el pressuposa, res del que pugui passar durant l’acte serà violència, només podrà ser un “malestar”.

Quan al teu cap el consentiment es queda a la porta de l’habitació, és fàcil barrejar pomes amb peres i posar al mateix cabàs una mala experiència sexual i una agressió

“A més, es poden tenir relacions sexuals que un pensa que desitja i, en el curs de la relació, t’adones que no les desitjaves i et resulten desagradables o fastigoses. Per tant, no tots els malestars del sexe s’expliquen per falta de consentiment”. Una altra vegada, tot el que passa durant la relació sexual queda encapsulat en el marc del desig perquè, si hi passa res desagradable, només pugui ser “un malentès”. Però quan parlem de violència sexual, no parlem d’un mal coit ni d’un coit que no satisfà les expectatives perquè potser no desitjaves el que et penses que desitjaves. No és “desagradable” perquè t’ha fet fàstic o perquè no ha estat com t’ho imaginaves, és “desagradable” perquè t’hi han forçat. Quan al teu cap el consentiment es queda a la porta de l’habitació, és fàcil barrejar pomes amb peres i posar al mateix cabàs una mala experiència sexual i una agressió. Sembla una paradoxa, però en separar així consentiment i desig cronològicament, el que fa és barrejar les conseqüències de la falta de consentiment amb les conseqüències de la falta de desig. Si tot són malestars perquè durant l’acte tot és desig, si el consentiment arriba només fins al moment d’obrir la cremallera, no pot haver-hi agressions com la que va patir la víctima de Dani Alves. “No tots els malestars del sexe s’expliquen per falta de consentiment” és el producte d’aquesta mescla. No hi ha cap malestar del sexe que s’expliqui per falta de consentiment, perquè si no hi ha consentiment, hi ha violència sexual, no un “malestar”. Aquesta mena de raonaments no serveixen de res a víctimes com la d’Alves o les de Carlos Vermut, per molt que Clara Serra procuri fer giragonses argumentals per a no deixar-les explícitament desemparades. Les seves víctimes van consentir fins a l’últim moment, fins que els agressors les van forçar, però el consentiment ha de continuar present a la sala durant l’acte sexual.

El desig no és una conseqüència implícita del consentiment, però hi hagi o no hi hagi desig, sempre ha d’haver-hi consentiment, que és el baix continu de tota relació sexual legal

Ara sí, acabem: “Si ajuntes el consentiment amb el desig i dius que sempre que una dona consent, ho desitja, aleshores sempre que no hi hagi desig, hi haurà un delicte”. Aquesta deu haver estat la frase preferida de l’entrevista per a la majoria d’homes heterosexuals convençuts que el feminisme ha anat massa lluny. O que tenen por que un dia algú es penedeixi de tenir relacions amb ells i els denunciï, que és el triomf del mantra de les denúncies falses de l’extrema dreta. Ningú ha dit que sempre que una dona consent, ho desitja. Precisament, em sembla que una part del feminisme s’ha encarregat força d’explicar que, a part del consentiment, en les relacions sexuals el desig també és important. No sempre que una dona consent ho desitja, tot i que potser seria l’ideal. El consentiment va amb la voluntat i el desig, amb la satisfacció. El desig no és una conseqüència implícita del consentiment, però hi hagi o no hi hagi desig, sempre ha d’haver-hi consentiment, que és el baix continu de tota relació sexual legal. Com que Serra mou consentiment i desig en un eix temporal, com que no vol entendre que un i altre han d’anar plegats perquè el consentiment hi ha de ser sempre, tampoc no entén que són conceptes que el feminisme al qual ataca superposa sense fer que un sigui substituïble per l’altre. Per tant, la manca de desig no pot ser cap delicte. No és “ajuntar-los” i afirmar que, si falla el desig, falla tot. És que, preservant la seva individualitat, hi siguin tots dos. Que poden anar junts, però ningú diu que siguin intercanviables. Aquest argument és un ninot de palla per acaronar els homes heterosexuals a qui els sembla que és puritanisme afavorir les condicions perquè una relació amb una dona sigui d’igual a igual. 

Els arguments que hi ha rere el seu anti-punitivisme, que són un simple “tot és més complicat del que sembla”, serveixen per a fer-ho més complicat a les víctimes

El meu germà gran, quan era petit, arribava sempre de l’escola amb el costat de la mà tacat de tinta. És esquerrà, i cada vegada que escrivia amb un bolígraf massa líquid, passava la mà per sobre les paraules que havia escrit. Serra fa això amb el valor que té el “no” d’una dona i amb el valor que té el seu consentiment durant la mateixa relació sexual: passa per sobre i n’escorre la tinta, esborrant-ho. Els arguments que hi ha rere el seu anti-punitivisme, que són un simple “tot és més complicat del que sembla”, serveixen per a fer-ho més complicat a les víctimes, que d’una entrevista com la que he desgranat aquí en sortirien xarbotades i amb gens de ganes de denunciar, desorientades. Serra defensa la confusió confonent i, a més a més, els hi deixa una cirereta final: “per mi, les relacions humanes exigeixen l’exposició a l’altre i córrer un risc. (…) Que les coses puguin fer mal vol dir que importen. La felicitat, l’amistat i l’amor només són possibles si ens exposem als altres.” Gràcies a totes les víctimes per haver-vos exposat i haver corregut riscos. Ens sap greu si us han agredit, és la vida.