Estem instal·lats en la punta d'un iceberg que no només és colossal, tot i que no es veu, sinó que també, d'una manera poc perceptible, s'està dissolent. Els qui viuen millor en el caos perquè les seves vides particulars són miserables i infelices estan fent tot el que poden per minar aquelles estructures del sistema que, encara que no ho sàpiguen, mantenen la part de la seva vida que té una mínima qualitat, com passa amb la seguretat jurídica que anima cada transacció o negoci, inclosa la compra del parell de sabates vintage amb què vesteixen la seva aparença bohèmia, o la denúncia que poden formular quan ells són les víctimes d'aquestes ocupacions que encoratgen i que tenen inhibit un poder legislatiu que ja tarda massa a prendre mesures contundents.
Sens dubte, aquesta set de caos d'alguns és alimentada pel fet de la creixent desigualtat entre els qui ja ho han perdut gairebé tot i aquells que ja no poden acumular més. Els dirigents que pretenen guanyar adeptes entre els primers sabent que són més que els segons, venen un fum que cada vegada es detecta més clarament, perquè fa tant temps que són a les institucions que ningú no pot creure que aquesta vegada sí que serà veritat que trobaran la solució i que tindran la valentia d'aplicar-la.
És estrany que el PP i el PSOE no comprenguin, sent com són partits institucionals, que així l'estructura global es ressent
En aquest caos, que no pot ser resolt ni pels qui l'encoratgen ni pels qui fa dècades que diuen que ells sí que són la solució, hem sabut recentment que un percentatge important de la vida animal vertebrada està desapareixent de la terra a un ritme imparable i vertiginós, accelerat en els últims pocs anys. Sense aquesta vida, la nostra es fa impracticable, tret de potser si som capaços d'imprimir velocitat als descobriments científics que puguin pal·liar aquest desastre, encara que amb el pagament d'un preu incert: quedar-nos sols al planeta, sotmesos a la dictadura de l'artificialitat.
En aquest paisatge que descrivim, intentar descobrir el culpable únic de la falta d'acord per a la renovació d'òrgans constitucionals sembla una qüestió menor. Però no ho és, si parlem des de la necessitat de preservació de l'ordre en un sistema polític. Dos partits només, el PP i el PSOE, apareixen davant dels mitjans de comunicació i, perquè no hi hagi dubte que són ells i no els grups parlamentaris que tenen el poder fàctic de posar-se d'acord en la renovació del Consell General del Poder Judicial, fan sengles declaracions des de les respectives seus. No són conscients que, amb això, la ja dèbil credibilitat del poder judicial pateix encara més, i sense credibilitat, és difícil assegurar que les seves resolucions es continuïn acatant pel ciutadà corrent. Ja no diguem quan s'equivoquen o se'ls escapa la mà en això d'impartir justícia.
És estrany que el PP i el PSOE no comprenguin, sent com són partits institucionals, que així l'estructura global es ressent. No sembla que ho vegi ningú, potser perquè, com en el cas de l'iceberg, en el punt visible continua fent fred, encara que cada vegada sigui més petit, encara que aquest Consell gelat estigui a punt de dissoldre's en un oceà d'indiferència, tristesa, ràbia, fang i por.