Es van passar tota l’última campanya electoral municipal parlant de les superilles. Concretament, de la pacificació de Consell de Cent: a favor, en contra, que si una ciutat verda, que si menys fum, que si el benestar dels veïns i les veïnes. Ni per un segon es va abordar el gran tema ja candent, que era el notori increment del preu dels lloguers (i de les compravendes) i el fracàs de la política d’habitatge seguida per Colau i Collboni quan governaven junts. Des del pic del 2008, l’any dels indignats acampats a la plaça Catalunya, els preus a Barcelona ciutat han pujat un 30-35%. I des del 2014 els preus s’han duplicat. Això, sumat a la deplorable situació salarial del país, és el que crea el greu conflicte actual i la profunda desconfiança envers totes les polítiques de l’esquerra. Les passades i les que es volen implantar de manera immediata.
Ni el propietari ni el llogater tenen la responsabilitat, ni la culpa, de la situació salarial al nostre país. Ni el propietari ni el llogater tenen cap culpa, tampoc, de la manca de construcció de pisos (a preu assequible o menys assequible) i de la pretensió d’arribar a la Catalunya dels 8 o dels 10 milions. No en tenen cap culpa ni el llogater ni el dolent de la pel·lícula, que sempre és la família o la persona que té un pìs en propietat. Cap dels dos no és responsable, tampoc, de l’augment de l’IPC ni de la política fiscal hiperbòlica dels governs espanyol i català. Insuportable, excessiva, asfixiant. I no tenen tampoc cap culpa de la degradació de l’ascensor social, que fa massa anys que ha deixat d’existir a Catalunya i que enfonsa per complet el mite del "somni català", segons el qual, si treballes molt i et lleves ben d’hora, te’n surts. Res d’això no s’està complint, i no és culpa del propietari. Del llogater, tampoc. Encara més: ja no és que els estrangers rics siguin quasi els únics que poden comprar un pis, és que ja comencen a ser els únics que poden llogar determinats pisos. La concentració del capital en una minoria, sigui de fons voltor sigui d’arrendataris i compradors adinerats, posa el petit propietari i el llogater en l’obligació de fer equip i entendre’s. Ara mateix, en molts sentits, són el mateix: la classe mitjana, la que se’n vol sortir treballant i estalviant, la que intenta tenir alguna cosa o, com a mínim, viure dignament. Aquesta classe té subcategories, evidentment (sobretot la que separa qui és propietari i qui no), però té ara mateix molts interessos en comú per protegir. Per si no ho heu notat, ens la tenen jurada. I nosaltres no parem de confondre’ns d’adversari. Ha de ser possible, en aquest context, una cosa que no és cap quadratura del cercle: que el llogater entengui que el propietari li vol llogar el pis, sense perdre-hi la inversió feta, i que el propietari entengui que el llogater vol viure en algun lloc sense perdre-hi tot el sou. De debò que aquest acord de pura supervivència no és possible?
No sé si el PSOE aconseguirà que l’ambient preelectoral, i els prejudicis ideològics, es puguin superar per arribar a acords que afavoreixin el gruix de la societat. No pinta bé, llevat que també es pactin els desacords i es permeti que tothom quedi mig insatisfet. Tinc la sensació que l’esquerra, a Espanya i a Catalunya, ha decidit fiar-ho tot a l’etiqueta i al frontisme i que així no hi ha Pacte de Sant Sebastià que aguanti, com ja ha passat sempre en aquest país: si no t’afusellen per roig o marieta, t’afusellen per ric. Sovint, però, mai no ets ni una cosa ni l’altra (ni sobretot la tercera). Sempre, sempre paga els plats trencats la gent del mig que balla entre dues o tres subcategories socials i per a la qual, per tant, l’ascensor ha de funcionar costi el que costi. Que Ada Colau ara digui que no pot pagar el lloguer és d’una justícia poètica que sembla elaborada per un guionista cruel amb un mirall com a únic recurs per al sarcasme.
Ha de ser possible una cosa que no és cap quadratura del cercle: que el llogater entengui que el propietari li vol llogar el pis, sense perdre-hi la inversió feta, i que el propietari entengui que el llogater vol viure en algun lloc sense perdre-hi tot el sou
Una alta cosa és com acabi tot plegat: el 2008 el moviment dels indignats va cedir protagonisme al procés d’independència, però abans hi havia hagut l’esclat de la bombolla immobiliària i l’augment exponencial de l’atur, amb un increment sobtat de les quotes hipotecàries. Com ja se sap, es va acabar rescatant els bancs i es van moderar els salaris (i precaritzar els contractes). Ara el problema és diferent, i s’intenta anar al rescat públic de la gent (sense millorar salaris, eh? Això no ho fa absolutament ningú). Però per rescatar-nos caldrà tenir en compte que la "gent" ara són els llogaters (els que tenen pis i els que encara en busquen) i també els petits propietaris. L’un depèn de l’altre: no pots ser arrendador sense un arrendatari, i no pots llogar un pis a ningú que no sigui un propietari. Destruir-se l’un a l’altre és ara mateix una temeritat, i convindria més que mai entendre's. Per interès de classe, per deixar clar per on "no passaran" un extrem del front i l’altre. No hi ha altre remei que acceptar el dret de l’altre a existir: tant el dret a la propietat com el dret a l’habitatge (impossible de garantir, però sí de facilitar). Si això s’admet, tot és negociable. Si, en canvi, tots hem esdevingut voltors, com el més descarnat dels fons immobiliaris, no.