La consigna d'Adif que regula què cal fer quan cau l'LZB, el sistema que vigila des de la via la velocitat de cada tren i el frena si es passa, es va reformar el febrer del 2025 per deixar una sola sortida. El tren pot reprendre la marxa amb la senyalització lateral si el tram següent està lliure, i en "marxa a la vista", que en el llenguatge ferroviari significa anar prou a poc a poc per aturar-se davant de qualsevol cosa que aparegui davant. Dimecres, 28 d'octubre, l'LZB va caure en 68 quilòmetres de la línia Madrid-Andalusia i, segons el mateix ministre de Transports, des del centre de control d'Atocha es va autoritzar un AVE a continuar en marxa normal, amb un Iryo aturat davant. Hi va topar al quilòmetre 118, entre Los Yébenes i Urda. Ja són 69 morts.
Aquella mateixa tarda Óscar Puente ja tenia l'explicació, una decisió "inexplicable" del centre de control. La jutgessa d'Orgaz va declarar secretes les actuacions i va manar analitzar les caixes negres, però el ministre no necessitava esperar. Va difondre, a través de dos mitjans de comunicació afins, enregistraments editats de la conversa entre un operari del centre de control d'Atocha i el maquinista de l'AVE que va morir en xocar amb el tren Iryo. Els titulars van vendre l'"error humà" com a causa de l'accident. Divendres, a TVE, el ministre Puente va assegurar que no havia culpat ningú i que es limitava a "informar dels fets". Fa molts anys que llegeixo sumaris i mai havia vist a qui està, per via jeràrquica, per sobre del treballador assenyalat, informar dels fets d'una causa secreta abans que la jutgessa escolti un sol enregistrament. En la mateixa entrevista va retreure a Feijóo la seva "doble vara de mesurar" amb Angrois, on "la responsabilitat recau en un treballador", sense adonar-se que descrivia la seva pròpia setmana.
Carregar-ho tot sobre l'últim esglaó és la manera més barata de tancar un accident. Si l'operador es va equivocar, respondrà, però el dret penal de la imprudència no s'atura en qui toca la palanca, perquè pregunta també qui va crear el risc i qui sabia que hi era. Puente va contestar sense que li ho demanessin: el 2026, l'LZB porta 160 incidències, xifra que li sembla normal a Europa. Un sistema de seguretat que falla 160 vegades en deu mesos ha convertit el procediment d'emergència en rutina, i cada vegada un empleat d'Atocha decideix, amb diversos trens aturats i un maquinista al telèfon, el que el sistema hauria de decidir per ell. Qui havia d'evitar que algú acabés equivocant-se no era en aquella sala.
Urda ha ensenyat un Estat en què un ministre avança el culpable abans que la jutgessa i en què passar tres anys sense pressupostos no costa res a ningú
Darrere d'aquest risc hi ha una decisió política. L'article 134 de la Constitució obliga el Govern a presentar els pressupostos, almenys, tres mesos abans que expirin els de l'any anterior i, si la llei no s'aprova abans que comenci l'exercici, prorroga automàticament els anteriors fins que s'aprovin els nous. La pròrroga es va pensar per a uns mesos i Sánchez l'ha convertit en habitatge habitual. L'Estat viu amb els comptes del 2023, que donen per pagar nòmines i contractes ja signats, però no per decidir que el manteniment va abans que la pròxima inauguració. Un pressupost diu quin país vol un govern i quant pensa pagar per aquest, i qui porta tres anys sense tirar-ne un endavant no sap ni una cosa ni l'altra. Després d'Adamuz, al gener, Sánchez va prometre fer el que calgués. Divendres, a Toledo, va admetre que "hi ha una confiança trencada en el sistema d'alta velocitat". Ho va dir com qui comenta el comunicat meteorològic, sense explicar amb quins diners pensa reparar-la.
No han estat els crítics els qui han trencat aquesta confiança, tot i que el Govern faci anys que els tracta com si l'accident fossin ells. El maig del 2025, el ministre Óscar López va anomenar "mentida i fang de la ultradreta" la difusió d'uns missatges que el mateix Sánchez havia enviat a Ábalos. Des de llavors qualsevol cosa pot ser fang, i d'aquest reflex viu una xarxa de tertulians i digitals ben regada amb diners públics, els coloms missatgers dels quals ja he escrit, que aquesta setmana han treballat a preu fet perquè Urda vagi sempre acompanyada de la paraula Vox. Ho tenen difícil, perquè a Puente li han demanat comptes Ada Colau, Irene Montero, el CSIF (a qui ningú ha vist en un míting d'Abascal) i Míriam Nogueras, per a qui la dimissió és "inajornable" perquè "ha tornat a passar, nou mesos després" i "amb el mateix ministre". Costa posar-los a tots en la mateixa conspiració feixista.
Dels coloms missatgers he llegit aquesta setmana columnes que assenyalaven l'empleat d'Atocha abans que la jutgessa obrís les caixes negres, que veien darrere de cada petició de dimissió una maniobra de la ultradreta i que presentaven allò de la confiança trencada com un gest d'humilitat presidencial. Cap no explicava el que va passar a Urda i totes s'ocupaven que deixéssim de preguntar-ho. Aquest periodisme no neix de la convicció. Viu de la publicitat institucional, de les butaques a les tertúlies de la televisió pública, de les exclusives que surten de la Moncloa a l'hora convinguda i d'un accés que es concedeix o es retira segons el que es va publicar la vigília, i qui depèn de tot això sap molt bé qui li paga la ploma. Així es fabrica una cadena de relats, cap gens creïble, cadascun encarregat de tapar l'anterior. No informen ningú i acaben deixant el lector sense cap altra eina que la sospita, just el que necessita un govern perquè la gent deixi d'exigir-li. Un periodista que signa l'argumentari d'un ministre, amb 69 morts encara sobre la via, ha deixat de vigilar el poder i treballa per a aquest.
Que el mètode falli no vol dir que li faltin col·laboradors. Vox es va negar a suspendre la precampanya i una concentració ultra davant del Ministeri va acabar amb càrregues policials. Puente no podia demanar un malvat millor. Aquest soroll, i el que fa Aliança Catalana amb accent d'aquí, recull un malestar real, i entenc que aquests partits atreguin. A qui fa mesos que veu com s'atura Rodalies i ara té por de pujar a un AVE, un partit que crida el mateix que ell pensa li sembla més sincer que un que li demana paciència, i Vox i Aliança han après a convertir aquesta frustració en vots. El que no fan és retornar-la convertida en alguna cosa. No conec ni una sola proposta seva sobre els trens o sobre la immigració que aguanti una lectura al BOE, i tampoc la necessiten, perquè el seu negoci consisteix que el problema segueixi allà per poder continuar assenyalant-lo. Un partit que viu del greuge no pot permetre's resoldre'l. A l'altre extrem, Sumar fa un any que demana "intervenir l'habitatge" i el més concret que ha aconseguit és una pròrroga forçosa dels lloguers, que ajorna el problema a compte del propietari i no afegeix ni una sola casa. Els dos extrems s'assemblen més del que els agradaria, perquè tots dos s'alimenten de la mateixa frustració i cap sabria què fer el dia que desaparegués.
El mateix dimecres es va saber que la Comissió Europea ha obert un expedient arran de la queixa que Junts va presentar al juny contra la regularització extraordinària. Junts no va demanar a Brussel·les que prohibís regularitzar, perquè aquesta decisió correspon a cada estat, i per aquesta raó va caure una iniciativa del PP que anava per aquí. Va preguntar si Espanya havia avisat els seus socis de Schengen d'una mesura que afecta tot l'espai sense fronteres i si podia anul·lar ordres d'expulsió, algunes confirmades per jutges, sense mirar cas per cas. Són preguntes tècniques, amb resposta en el dret de la Unió, i per això Brussel·les se les ha pres seriosament.
A Catalunya el desastre té socis amb nom. Illa va decretar tres dies de dol, que és el que tocava, i presideix la Generalitat amb el partit que dirigeix Transports des del 2018. Junqueras ha demanat a Puente i a Adif que "donin la cara" pel manteniment, i és la mateixa ERC que al maig va pactar amb Illa els pressupostos catalans a canvi d'un quart cinturó ferroviari de quatre o cinc mil milions que pagaria sobretot l'Estat, d'una societat mixta per executar inversions, sense passar pel Congrés, i altres contrapartides. Van signar un xec contra el compte d'un Estat sense pressupost des del 2023 i, amb ell, van assegurar a la incompetència un exercici més.
Canviar de Govern el 29 de novembre serà necessari i no n'hi haurà prou. Urda ha ensenyat un Estat en què un ministre avança el culpable abans que la jutgessa i en què passar tres anys sense pressupostos no costa res a ningú. Per arreglar-ho calen institucions que no depenguin de l'humor de qui governa, començant per una investigació d'accidents que no parli per boca de qui haurà de retre comptes. Venen temps en què caldrà ordre, en el sentit més modest de la paraula: que les coses es facin en l'ordre degut: primer el manteniment i després la inauguració, primer la jutgessa i després el ministre.
Ordenar Espanya i Catalunya és la condició de tota la resta. Mentre la política es faci a crits, cada problema arriba al Congrés o al Parlament convertit en trinxera i en surt sense resoldre's, i només una manera de governar diferent, amb objectius que s'entenguin i terminis dels quals algú respongui quan no es compleixen, pot abaixar prou el volum perquè hi càpiga una regeneració democràtica de veritat. Aquesta regeneració exigeix situar-se en la centralitat del tauler, el lloc des del qual es pot parlar amb tots sense pertànyer a cap, que no té res a veure amb un punt equidistant entre dos crits. Les grans reformes que Espanya i Catalunya necessiten, des d'una Fiscalia que no depengui de qui governa fins a un finançament que no calgui renegociar cada any com si fos un rescat, exigeixen majories que cap extrem pot reunir i que només es construeixen negociant. Qui viu de l'enfrontament no s'asseu a negociar res, perquè pressuposa que cedir és trair. Avui el que separa uns partits d'altres és menys la ideologia que la capacitat de regenerar les institucions i de tenir una idea de com gestionar els problemes de l'Estat, els de Catalunya i la relació entre dos països i dos pobles que fa massa temps que es parlen a través dels jutjats i d'uns ministeris que no funcionen. Qui no tingui aquesta idea pot arribar a la Moncloa, com va arribar Sánchez, i deixar-ho tot on ho va trobar, o bastant més enrere.
L'AVE Madrid-Sevilla va obrir l'abril del 1992 i durant anys va ser l'únic del que Espanya presumia sense reserves. Renfe ha bloquejat la venda de bitllets en aquest corredor fins al 13 de desembre, i qui no vulgui fer la volta per la via convencional torna a Andalusia per l'A-4, com en els vuitanta. Llavors anàvem per carretera perquè no hi havia alta velocitat, i ara hi anirem perquè, quan la tornin, molta gent s'ho pensarà dues vegades abans de pujar a uns trens en què ja no està en joc la puntualitat sinó la integritat física. Aquest és el balanç del Govern més progressista de la història, el que ens ha tornat gairebé quatre dècades enrere. Puente ha dit aquesta setmana que només farà un pas al costat si la seva continuïtat perjudica el projecte, i parlava del del seu partit. De l'altre projecte, el d'un país en què pujar a un tren no exigeixi pensar-s'ho, no hi ha rastre en cap pressupost, perquè no hi ha pressupost ni projecte, només supervivència personal.