Ho sabíeu que podríeu viure tota una vida comunicant-vos només amb proverbis, frases fetes, dites i/o refranys catalans? Us en faríeu creus de la quantitat d’expressions catalanes que existeixen; en tenim per donar i per vendre, i avui us ho demostraré.
Suposo que, com jo, hi ha molta més gent que sent un amor immens per la paremiologia catalana. Això no vol pas dir que tinguem el cap a can Pistraus o a la lluna de València; tot el contrari, denota que tenim una gran sensibilitat per la llengua i que ens toca molt el voraviu tota aquella gent a qui els importa un rave la diversitat lingüística. Però no fugim d’estudi i tornem on érem, que no m’agradaria agafar-vos amb els pixats al ventre. L’altre dia, com qui no vol la cosa, vaig voler viure l’experiència de passar tot un dia fent servir només proverbis, frases fetes, dites i/o refranys.
Em vaig despertar a les vuit del matí, contenta com unes pasqües (esperava amb candeletes trobar-me la primera persona per fer-la petar una bona estona). Vaig esmorzar de pressa i corrents i vaig sortir al carrer amb un somriure d’orella a orella. Malauradament, com que anava distreta, em vaig entrebancar i em vaig fotre de lloros a terra, però, quan jo fico la banya a un lloc, no hi ha qui em pari, així que em vaig aixecar més contenta que un gínjol —tothom sap que en aquesta vida no tot són flors i violes— i, tot i que era un manyoc de nervis, vaig fer el cor fort i vaig interpel·lar la primera persona que vaig trobar.
Però recordeu: «Un llépol enllepolit, qui el desenllepolirà, un bon desenllepolidor serà. No el desenllepoliré pas jo, que no soc bon desenllepolidor.»
La veritat és que, inicialment, no va ser pas bufar i fer ampolles, la senyora amb qui parlava no tocava ni quarts ni hores i jo, va arribar a un punt, que ja treia fum. Vam estar una bona estona que no dèiem ni ase ni bèstia, així que em vaig posar a cantar —tothom sap que qui canta els seus mals espanta—, i la veritat és que va ser oli en un llum, la senyora va començar a parlar pels descosits i jo en vaig dir de l’alçada d’un campanar. Qui no es consola és perquè no vol. Mentre engegava a fregir espàrrecs la senyora, després que ella pixés fora de test més d’una vegada, se’m va acostar un nen, alt com un sant Pau, a fer-me dentetes amb un gelat de xocolata. La veritat sigui dita, vaig tenir molta mà esquerra i, tot i que m’estava tocant allò que no sona, m’estava traient de polleguera i m’estava buscant les pessigolles, vaig agafar el bou per les banyes i li vaig etzibar un somriure més fals que la llenya de figuera (qui riu últim, riu millor). El nen em va mirar amb cara de pomes agres i va llepar el gelat com si li anés la vida. La veritat és que em vaig sentir una mica culpable, vaig recordar el que em deien de petita: «el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú». Així que em vaig mossegar la llengua i li vaig preguntar, amablement, com es deia. El nen va arrencar a córrer cames ajudeu-me i jo em vaig quedar amb un pam de nas. Aquest nen s’ha begut l’enteniment, vaig sentenciar dins meu. Qui t’entengui que et compri. I, vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
I ara us deixo perquè, entre naps i cols, se m’ha fet tard i, si no m’afanyo, arribaré a misses dites. Però recordeu: «Un llépol enllepolit, qui el desenllepolirà, un bon desenllepolidor serà. No el desenllepoliré pas jo, que no soc bon desenllepolidor.»