Junts ha de saber que les negociacions —i no només les negociacions, sinó cada moviment— serà retransmès i interpretat en directe, i que moltes persones parteixen, amb raó, de l’escepticisme més profund. I no es pot ofendre, davant d’això. De cap de les maneres. Després, aquesta raó, alguns la perden quan hi parles durant cinc minuts, perquè t’adones que més que criticar actituds acaben posant condicions a la realitat. I això és impossible: pots posar condicions als polítics, als discursos, als pactes, als resultats, però no a la realitat. Crec que aquest tipus d’escepticisme és, malgrat tot, molt comprensible: la decepció del 2017 és tan forta que ha creat una profunda desconfiança, ja no envers les persones, sinó fins i tot envers la més evident realitat. El problema és que estem parlant de la realitat: aquesta ja no demana confiança o desconfiança, sinó conèixer-la per, en tot cas, poder canviar-la. Per això, per la gran decepció que s’arrossega i per la voluntat d’activar una nova revolta com més aviat millor, comprenc (sense compartir-les) la majoria d’actituds abstencionistes. Altres actituds responen a una notòria i conscient voluntat manipuladora, però és que fins i tot això és lícit. Només que els funcionaria millor, sempre, si no fos tan evident.
La realitat empíricament demostrable és que un pacte seriós amb Espanya és impossible
La realitat diu —com comentàvem anteriorment— que en aquest moment de les negociacions no hi ha capacitat per fer acció de govern (el govern espanyol no existeix) ni legislativa (si no és que, com ens informen, ja s’està elaborant un projecte de llei d’amnistia). Sí que podria aparèixer, és clar, la llista de coses que s’han negociat o que s’intenten negociar, a l’estil Majestic: crec que d’aquí plora la criatura o la queixa del públic, i és que si tu vas obtenint contrapartides que es limiten exclusivament a l’ús de les llengües al Congrés, a la sol·licitud d’oficialitat del català a Europa o a la cessió de quatre diputats per obtenir un grup parlamentari propi, sembla que tota la negociació estigui versant sobre això. Em sembla prou evident que la negociació no està versant sobre això, i que per això, precisament, encara no veiem res que s’assembli a un pacte d’investidura. Una de dues: o bé hi ha un pacte ja enllestit, però encara no el volen treure a la llum (en tot cas, amb comptagotes, la qual cosa té els seus perills i els seus avantatges), o bé encara no hi ha cap pacte i fins i tot el PP manté opcions de canviar el guió previst per a la legislatura vinent. O bé anem a repetició electoral, és clar. Jo, pel que sento, m’inclino més per les opcions segona o tercera. Però l’important, si de debò ens interessa la realitat, és que evidentment no s’està parlant només sobre això. I més enllà de la realitat, pel que fa a la meva opinió: penso que poder tenir grup propi al Congrés és, ara per ara, el mínim que s’ha de demanar a algú que representa que vol ser el teu interlocutor en les negociacions, i que vol esdevenir —ni més ni menys— president del govern d’Espanya. Fins i tot el PP els cediria els diputats, si calgués. Em sembla una evidència, fins i tot un detall formal, que no mereix més valoració. Ni hi hem de perdre més temps, ni cap polític hi hauria de perdre més temps. Aquest ni de bon tros és el tema.
Sobre el tema. Si nosaltres no hem de posar condicions a la realitat, Junts tampoc ho hauria de fer. La realitat empíricament demostrable és que un pacte seriós amb Espanya és impossible, hem comprovat de la forma més física que és un estat irreformable (una mena de Rubiales que sempre s’acaba destapant) i, per tant, només n’esperem que algun dia ens sàpiga ensenyar la porta de sortida. Res més. I, si no en sap, la porta ens l’haurem de tornar a fer nosaltres. A aquesta realitat empírica tampoc no s’hi poden posar condicions, perquè existeix de forma palpable, i tots els partits polítics l’han de respectar, comprendre i oferir-hi una sortida. No es lamentin si la gent es posa nerviosa, perquè la gent sap el que vol i ha vist el que ha vist. En molts casos, en efecte, no saben com fer-ho: però saben el què, i el tenen tan arrelat que sovint no volen perdre el temps amb altres discussions. Junts té l’oportunitat de demostrar que les seves properes passes, per incòmodes que siguin, tenen a veure amb el com. No amb el mentrestant: amb el com. Amb oferir eines visiblement útils per a poder desmuntar de forma eficaç aquesta presó col·lectiva. ERC va perdre aquesta percepció, sigui en imatge o en convicció pròpia, i li està costant molt car. Com dèiem, tot es vigilarà en directe i caldrà explicar molt (i molt) bé que no s’ha perdut de vista el què. Bàsicament perquè seria, també, perdre de vista la realitat. Posar condicions a la realitat no funciona, ni en una direcció ni en l’altra.