La condemna de Laura Borràs per prevaricació i falsedat continuada en documents públics i mercantils (com a autora i inductora) comporta unes penes de més de 13 anys d'inhabilitació especial per exercir la funció pública electiva o de govern o administració i més de quatre i mig de presó. Els seus coacusats, com que s'han conformat amb les peticions de l'acusació, han rebut penes, en especial la de privació de llibertat, que no superen els dos anys i, per tant, en principi, suposa el no ingrés en presó.
Quatre són els trets fonamentals d'aquesta sentència per a l'opinió pública. En primer terme, el tribunal no ha considerat justificat un dels temes centrals que oposava la defensa de Laura Borràs, és a dir, la no fiabilitat de les proves informàtiques. La sentència analitza les al·legacions en aquest sentit i veu que unes proves informàtiques no van ser impugnades i que, de les impugnades, en cap cas es va establir de forma suficient la seva alteració. Per tant, pel tribunal —inclòs el vot particular— les proves són vàlides i constitueixen càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència.
En segon terme, crida l'atenció la pena privativa de llibertat. Hem de recordar que la falsedat per part de funcionari en document públic arrossega històricament un excés desproporcionat de punició, entre tres i sis anys de presó. Està substancialment més castigada la falsificació d'un document públic per part d'un funcionari públic —Borràs, a efectes penals, ho és— que un delicte d'homicidi per imprudència greu i no diguem que unes lesions. Tot un disbarat politicocriminal al qual, malgrat les denúncies de la doctrina i d'alguna jurisprudència, el legislador no ha parat l'orella. I malgrat que el tribunal ha condemnat a la pena mínima possible, inferior a la demanda per la Fiscalia, surt una pena de compliment atroç: quatre anys, sis mesos i un dia de presó. Per això, el tribunal considera la pena desproporcionada i, fent ús —no insòlit— de previsions legals seculars (art. 4. 3 CP), sol·licita al govern central l'indult parcial, per deixar la privació de llibertat en dos anys i, així, eximir la condemnada de l'ingrés en presó.
En tercer lloc, tenim un acurat i molt ponderat vot particular, que, si bé conserva el càstig per prevaricació (amb pena d'inhabilitació), argumenta, entenc que amb encert, que no hi ha delicte de falsedat. Com m'he pronunciat al respecte acadèmicament, amb cert ressò en la jurisprudència, no puc més que estar d'acord amb el vot particular, que pot desplegar un bon joc davant el TS, amb ocasió del recurs de cassació.
No sembla coherent que un govern s'arrisqui davant l'opinió pública i una oposició ferotge a indultar un cas, lamentablement, de corrupció
En quart lloc, centrar-se en els efectes d'aquesta sentència resulta primordial. De primeres, en tractar-se d'una condemna per un delicte contra l'Administració pública (la prevaricació administrativa ho és), l'art. 6. 2 b) de la llei electoral preveu que, encara sense condemna ferma, com és aquí el cas, l'electe cau en causa d'inelegibilitat i, per tant, perd el seu escó. Recordem el recent cas del president Torra. La Junta Electoral, ja veurem si d'ofici o perquè el TSJCat li remet la sentència o perquè algun grup del Parlament ho denuncia, s'adreçarà a la cambra catalana ordenant l'expulsió parlamentària de Laura Borràs. Aquesta previsió legal, que permet l'expulsió d'un diputat del seu escó encara que la sentència no sigui ferma, és un disbarat juridicopolític catedralici. Cal recordar que es va veure ampliada el 2011 per una reforma de Rodríguez Zapatero, en introduir en aquest desori els delictes contra l'Administració, el que és avui i aquí el cas. O sigui que, ben aviat, Laura Borràs perdrà la seva acta de diputada, llevat que tothom miri cap a un altre costat, cosa a penes pensable.
El segon efecte de la sentència que no s'ha de passar per alt, encara que no és immediat, rau en la qüestió de l'indult. L'expedient s'obrirà al Ministeri de Justícia quan la condemna sigui ferma. Si, com és d'esperar, hi ha recurs de cassació davant el TS, no és presumible que se substanciï abans de 12 o 15 mesos. Això vol dir que la titularitat de govern, després de les eleccions de desembre d'enguany, podrà ser aproximadament la mateixa que ara o que les regnes de la governança passin a qui ara està en l'oposició.
En qualsevol dels dos casos, la proposició d'indult del TSJCat és un regal enverinat. Si governa en el futur qui ara està en l'oposició, atès que l'indult és graciable i la petició del tribunal no vincula el govern, no resulta esperable que l'indult sigui atorgat... Llevat, posem per cas, que coincidís, motiu fake, amb un any sant o jubilar, tal com el que va donar el govern d'Aznar a quasi 2.000 persones l'any 2003, incloent-hi el prevaricador Gómez de Liaño.
Si, però, continua el govern actual o altre similar, un govern que no ha indultat la corrupció dels ERO, sembla que la petició del TSJCat no serà atesa. No sembla coherent que un govern s'arrisqui davant l'opinió pública i una oposició ferotge a indultar un cas, lamentablement, de corrupció. Certament, Sánchez va indultar parcialment els presos dels condemnats pel procés, però a) responia a un tema evidentment polític i b) no va haver-hi ni un bri de corrupció. En aquest context, un malpensat podria albirar que la guerra entre alguns tribunals i el govern, per dir-ho així, il·legítim, continua.
Sigui quin sigui el futur polític de Laura Borràs, el que està clar és que els seus dies com a diputada estan comptats, cosa que, es diria, tothom té assumit. L'avenir penal està encara obert i no s'ha dit ni molt menys la darrera paraula.
P S: Com sempre passa en aquests casos, els comentaristes, en particular, i l'opinió pública, en general, només ens ocupem dels vips. És el que té viatjar en els vagons de fusta de la història: dels co-condemnats, que han sortit prou ben parats en el terreny personal, ningú en parla, perquè, si no m'erro, a ningú importa. Fins aquest punt hi ha classisme.