Eren les 19:18 h del 26 d’agost de 1978. La plaça de Sant Pere del Vaticà es preparava sense saber-ho per al primer dels dos conclaves o conclaus, com us agradi més, d’aquell inèdit any en què el món va tenir tres papes (potser la història es repetirà). Amb només quatre votacions i després del primer dia en què s'escollia el successor de Sant Pere va sortir escollit Albino Luciani, patriarca de Venècia, que va triar el nom de Joan Pau I. Se'l coneix pel seu breu pontificat (33 dies, i va morir en estranyes circumstàncies) i perquè va ser un papa sense estridències. Aquella tarda de l'elecció, la Capella Sixtina bullia, i no es podien obrir les finestres. Els cardenals electors van demanar a l’Esperit Sant (amb el meravellós cant del Veni Creator Spiritus) que els assistís. El candidat ideal havia de ser italià, com Déu manava, fins que aquell octubre del 1978, al segon conclave arribaria la sorpresa polonesa amb Karol Wojtyla. Així va ser, i l’escollit va ser italià, un home senzill i allunyat de la força d’alguns preferits com el cardenal Siri de Gènova o Benelli de Florència. Aquella tarda eren 111 cardenals electors.
El Papa crea cardenals de llocs insospitats i deixa grans arxidiòcesis globals sense un porprat. Segueix subtilment el consell del seu predecessor Luciani: preconitza el perdó i redueix pes al culte que vol cancel·lar les diferències. Primer, les persones. Després, els rituals i les ofrenes divines
A aquest papa breu la vida li va deixar només pronunciar quatre audiències generals, que són els moments més esperats de la setmana romana perquè és quan el papa es troba amb els fidels, turistes, grups, peregrinacions… i pronuncia habitualment una catequesi i discursos entenedors. En la seva primera audiència va referir-se a la caritat, i quan portava pocs segons parlant va recordar la seva mare. No és habitual que els papes iniciïn un pontificat amb records maternals, i ell ho va fer. I va deixar un missatge poderós que no ha estat subratllat. Va parlar de perdonar els enemics. En concret va dir que hi havia un manament que és el de “perdonar les ofenses rebudes” i va gosar dir que “a aquest perdó sembla que el Senyor quasi li confereix precedència sobre el culte”, i va citar Mateu 5, 23-24, que és el passatge evangèlic en què es diu que si vas a presentar una ofrena a l’altar i en aquell moment recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, abandonis l’ofrena a l’altar, et reconciliïs amb el teu germà i després tornis. Les paraules d’aquest papa de vida limitada ressonen fort en aquest agost en què el papa Francesc ha convocat a finals de mes els cardenals per a un inèdit consistori en què crea més cardenals, una acció pastoral que, llegida amb ulleres polítiques, equivaldria a deixar els quadres lligats, geogràficament equilibrats, amb els pesos i intensitats dividits segons la seva lògica, que no és la dels poders habituals. El Papa crea cardenals de llocs insospitats i deixa grans arxidiòcesis globals sense un porprat. Fa i desfà. I segueix subtilment el consell del seu predecessor Luciani: preconitza el perdó i redueix pes al culte que vol cancel·lar les diferències. Primer, les persones. Després, els rituals i les ofrenes divines. La trobada cardenalícia de finals d’agost (en què quedaran 132 cardenals electors) no és una anècdota en l’agenda política vaticana: marcarà l’Església de la propera dècada. I Itàlia no vol sentir-se marginada. Ja fa massa pontificats que no hi ha un cardenal italià assegut a la cadira de Sant Pere.