Primer cas
Marta Rivera és la número 3 de Ciudadanos a la llista per Madrid. Al debat a nou organitzat per TVE, la finalista del premi Planeta 2006 va exposar una tesi sobre la violència masclista (o de gènere, o com qui entén de la qüestió decideixi què cal anomenar) que va aixecar polèmica. Segons ella "és tan greu que un fill vegi com el seu pare mata la seva mare, com que vegi que la seva mare mata el seu pare". I és que al programa del seu partit es proposa eliminar com a agreujant que l'agressor sigui home, tal com diu ara la llei de Violència de Gènere.
El cas és que l'enrenou va provocar que algú recuperés una piulada de Marta Rivera del juny del 2014:
La intenció de qui ha buscat en la seva Time Line de Twitter a veure què trobava era barrejar rodes de molí amb figuretes de Lladró per carregar-se la seva imatge pública. La piulada, llegida així sense ni posar-la en context, ja es veu que no és cap lloança ni justificació de l'holocaust. Però després de l'explicació que l'autora ha penjat també a Twitter, la cosa encara ha quedat més clara.
Doncs bé, aquest migdia estava en un bar que té un monitor on va sortint el menú del dia i emeten publicitat interna del local, a la vegada que, per sota, va passant un text amb notícies. Un dels titulars era: "Rivera ensopega amb els tics extremistes a les seves files". Ara no discutiré si Ciutadans té tics extremistes o no, ni si Marta Rivera ha escrit altres coses que considero desencertades com aquesta...
En tot cas, amb Marta Rivera s'hi pot estar d'acord o no pel que pensa sobre la violència de gènere o sobre si l'addicció a les drogues és una malaltia o no, però és lleig que per carregar-se-la s'utilitzi una mentida manipulada. I que un cop aclarida, continuï donant-se com a certa. Però ja se sap que en campanya, la veritat és una molèstia i que un cop la pasta de dents surt del tub, és impossible tornar-la a posar dins.
Segon cas
El diari digital elespañol (el de Pedro J. Ramírez) publica això:
El problema és que llegeixes la notícia i resulta que aquest cas "se cerró en marzo de 2013, en un acto de conciliación en el que no se avinieron las partes". O sigui, sense entrar o no en la credibilitat de la denúncia (que no és el cas que ens ocupa i del qual la justícia ja ha dit el que havia de dir) estem parlant d'un tema tancat fa dos anys i mig i que, justament, mort i tot surt ara en campanya. Casualitats de la vida, no troba?
Tercer cas
Observi aquest titular:
En aquest tercer exemple, la cosa és una derivació del cas Mercuri que afecta l'exalcalde de Sabadell Manuel Bustos, implicat en tants casos de presumpta corrupció que està acusat d'haver vulnerat pràcticament tot el Codi Penal.
Existeix una conversa entre Nicola Pedrazzoli i Bustos en què el primer, llavors propietari del Canal Català, demanaria ajut al segon perquè pressionés els membres socialistes del Consell de l'Audiovisual (CAC). Per què? Perquè votessin a favor que Canal Català pogués emetre per a tot Catalunya. Després de la petició del seu amic, Bustos, segons la gravació, li hauria dit: “Ahora hago yo una gestión. Hago llamadas al máximo nivel. Voy a hablar hasta con el Pere, voy a saco, ¿vale?”. I aquest "a sac" inclou també trucar Collboni. Ara, el que vol saber simplement la jutgessa és la versió de Collboni. I res més. I això no implica que sigui culpable de res. I, de fet, totes les fonts consultades coincideixen en el fet que Collboni es va desentendre absolutament de la petició de Bustos i que el tema acabarà en no res.
Però, ja se sap, en campanya tot dóna gust al brou. Manipular una piulada, treure un cas judicial mort fa dos anys i mig o fer aparèixer un tema que no existeix. Ventilador de la merda, en diuen. Ens apartarem, no fos cas...