Tinc un amic periodista que sempre m'acusa de mentider. És un professional de pedra picada que faria l'amor amb el Codi Deontològic de la professió, si pogués, per això sovint em retreu que allò que diferencia els seus articles dels meus és que ell mai no gosaria jugar amb la ficció i jo, en canvi, jugo a fer de novel·lista mentre enredo els lectors d'un diari. Com que no soc periodista —ni tampoc un mentider, de divendres a dimecres—, avui m'he donat el plaer d'enviar-li un WhatsApp alertant-lo que per primer cop a la vida he aconseguit una exclusiva: a partir del 2024, el català serà un requisit obligatori a tots els comerços. Em diu que no s'ho creu, que cap altre mitjà n'està parlant i que em recomana no publicar-ho sense consultar abans amb cap font, però el millor és que he tingut accés a la nova Llei 13/2023 a partir de la font més fiable: l'ordinador del conseller Roger Torrent, que l'altre dia a Sants va fer la cua per agafar l'AVE just davant meu. Al control de passatgers tots dos vam col·locar els nostres portàtils de la mateixa marca en dues safates diferents, però a l'hora de recollir els ordinadors, per error, jo vaig quedar-me el seu i ell va quedar-se el meu.

Quan vaig asseure'm a la meva butaca i vaig provar d'encendre'l, lògicament em vaig quedar de pedra al topar-me amb la parròquia de Nostra Senyora de la Misericòrdia de Sarrià de Ter al fons de pantalla. Nerviós i angoixat davant aquell evident cambiazo, abans de recórrer tot el tren a la recerca del meu portàtil vaig decidir fer una ullada al plec de papers que hi havia entre el teclat i el monitor. En llegir la primera frase que encapçalava el text vaig flipar. "Ha arribat l'hora que els catalans, si no som atesos en la nostra llengua, tinguem el dret a no pagar", deia. Amb el cor a cent per hora, vaig continuar llegint fins a adonar-me que a les mans hi tenia un mail imprès amb el discurs que el conseller pronunciarà al Parlament de Catalunya després de l'aprovació de la nova Llei del consum 13/2023. El remitent del correu electrònic era el Gerard Furest, a més, que pel que veig és assessor del Govern. De sobte vaig sentir-me més periodista que mai -tot i que també una mica espia secret fent un Pegasus analògic- i vaig decidir capturar amb el mòbil unes fotos de cada pàgina. Quan per fi vaig trobar el conseller al vagó-cafeteria, automàticament vaig tornar-li el portàtil procurant dissimular l'excitació de qui acaba d'aconseguir informació valuosa, però un membre del seu equip va sospitar de mi i va preguntar-me, tens, si havia llegit aquells papers. No, no porto les ulleres, vaig dir mentint per primer i penúltim cop a la vida abans de tornar a la meva butaca.

Ho havia de fer, per seguretat personal, ja que la nova Llei del consum portarà cua. I si la millor manera de donar valor al català, literalment, és foradant la butxaca dels qui no el valoren? No m'ho havia plantejat mai així, però si el Govern ha aconseguit ja els suports parlamentaris necessaris per tal de tirar endavant la Llei i fer que entri en vigor l'1 de març és perquè la mesura és boníssima, certament, agradant inclús al PSC. A part d'algunes petites novetats respecte a la Llei 22/2020 de l'any 2010, la gran bonanova és que el nou Codi de consum permetrà no pagar als clients que no siguin atesos en català. "En l'afany per dotar de sentit el terme 'oficial' a la llengua catalana, que és llengua oficial de Catalunya segons l'Estatut, això serà així en tots els establiments comercials i de serveis, tant hi fa si és a un taxi, al dentista o al Leroy Merlin quan demanes un tornavís i et pregunten ¿eso qué es?", tenia escrit el conseller al text, on també s'argumentaven els punts forts de la nova normativa: tothom a Catalunya haurà d'assegurar l'atenció en llengua catalana als consumidors. En cas que això no es compleixi, ja sigui per desconeixement de l'idioma o per poca voluntat de fer-lo servir, va semblar-me que deia el text, "els clients podran gaudir del servei o comprar els productes que desitgin sense pagar, sempre que enregistrin sonorament o audiovisualment els comerços on se salten la llei".

És un honor ser l'articulista que ofereix aquesta notícia en exclusiva, ja que la passió per la llengua és el motor que m'ha empès a escriure des de jove. Més enllà d'un nou Codi de consum, la llei serà la campanya de foment del català més gran de tots els temps. De cop i volta, tots els expats o estudiants d'Erasmus del Poblenou s'afanyaran a saber què és la 'mantega', els 'ous' o les 'pomes' per tal d'intentar fer la compra sense pagar a qualsevol supermercat Veritas, per exemple. També molts cambrers aprendran a diferenciar un 'cafè amb llet' d'un 'cafè amb gel', d'un dia per l'altre, pel sol fet que voldran cobrar l'euro i mig que els costa servir-lo. Igual com fa anys que el Consorci per la Normalització Lingüística ja fa cursos especials de català per a taxistes pakistanesos, el Govern farà una injecció pressupostària per obrir cursos de català per a adults a tots els pobles de Catalunya i permetre, així, que els ciutadans de Catalunya que fins avui no han cregut oportú parlar la llengua del país, en escassos tres mesos de curset exprés, ho tinguin més fàcil que mai per adaptar-se a la llei i no patir pèrdues econòmiques en cas de tenir un negoci. L'efecte domino, de fet, farà que gent escolaritzada a Catalunya i que fins avui no es dignava ni a dir 'bon dia', de sobte s'aventuri a parlar en català per tal de consumir de franc. Segons els meus càlculs, d'aquí a mig any al nostre país ja només hi haurà gent fent un 'sinpa' als bars on t'atenguin en català, ja que als altres el 'sinpa' serà automàtic. I, a més, autoritzat segons la llei.

És curiós que haguem tardat més d'un segle a desxifrar correctament aquell vaticini de Francesc Pujols segons el qual, algun dia, els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat. No anava mal encaminat, certament. L'únic que feia falta era desacomplexar-nos, deixar de sentir-nos culpables per pretendre viure en la nostra llengua a casa nostra i adonar-nos d'una cosa ben senzilla: si vaig a fer de lampista a Berlín i no faig l'esforç de fer la factura en alemany, la clienta que té una fuita d'aigua no em pagarà, igual que si vaig a treballar a una botiga de música a Londres i no parlo anglès, ni tan sols el rude boy més enrotllat de Brick Lane em pagarà quan li digui que el disc són 'vint-i-cinc' pounds. Catalunya és l'únic lloc del món on està mal vist reclamar els drets lingüístics que atorga una de les seves tres llengües oficials, per això la mesura del govern portarà cua, ja que confronta el dret dels comerciants a parlar només en castellà -una de les llengües oficials, segons l'Estatut-, però també el dret dels consumidors a parlar només en català. Quin pesa més? Qui paga, mana, li dic al meu amic periodista quan em respon el WhatsApp dient-me que és impossible que el Govern aprovi una llei així de restrictiva i tan exageradament proteccionista amb la llengua. No et falta raó, és veritat, li dic. També és veritat que sóc un mentider i que tot aquest article, de cap a peus, no és res més que una prova fefaent d'allò que ell sempre m'acusa: jugar amb la ficció i fer de novel·lista enredant els lectors d'un diari. Fer-ho avui, 28 de desembre, és un pecat justificable. Haver de demanar perdó cada dia per viure en català a Catalunya, en canvi, no.