El despit que genera constatar com els discursos espanyolistes —declamats per boques estrangeres, també— esdevenen cada vegada més homogenis és inversament proporcional als mitjans polítics que la catalanitat té a l’abast i empra per a revertir-ho. No hi ha ningú amb representació política a qui això sembli importar-li més que qualsevol esmena de paperassa que es vota al Parlament. O sí, però a l’hora de la veritat, tothom fa servir les proclames sentimentals catalanòfiles per estalonar altres discursos. Més que ser el nucli de la conversa política —com sí que ho és fora de la política estrictament de partits—, la llengua és una medalla més que fa d’identificador nacional. La sensació, però, és que cap dels partits que a priori es fan dir independentistes, o cap dels qui d’una manera teatral vetllen la llengua, té un pla radical que consisteixi en alguna cosa més que en anunciar inversions econòmiques —pactades o incentivades pel PSC— com si amb calés es pogués aturar la castellanització assoladora que suposa pertànyer a l’Estat espanyol. 

El català i els catalans som a prop del punt de no retorn, i amb peles no n’hi ha prou. Tot són plans de xoc i màrqueting abrandadet, però fora dels despatxos, la política no està a l'altura de la resposta severa que el panorama lingüístic reclama. La política va per una banda, i el país en va per una altra. Amb el país pacificat, no queda ningú disposat a prendre mesures amb resultats tangibles. Tot es fa per la via de la bondat i els discursos integradors. Tot es fa sense voler semblar ves a saber què i sense voler tornar a ves a saber on, i quan un pensa el país des del temor, les respostes polítiques que haurien de ser de confrontació i d’autocentrament nacional són sempre toves. En aquest escenari, el PSC es troba atrapat per les circumstàncies: el país encara és prou fort —o encara no està prou moribund— per poder ignorar completament el conflicte en qüestió. Encara no poden fer política com si els catalans no existíssim, i per això allarguen la comèdia a cop de talonari. 

Tot es fa sense voler semblar ves a saber què i sense voler tornar a ves a saber on, i quan un pensa el país des del temor, les respostes polítiques que haurien de ser de confrontació i d’autocentrament nacional són sempre toves

Ara l’Ajuntament de Barcelona té una comissionada d’Ús Social del Català a la ciutat, perquè transitar els temps intermedis fins a la regionalització total del país, fins a la Catalunya descatalanitzada dels deu milions, és més fàcil quan tens guinguetes que hi contribueixen. Faran vídeos amb influenciadors, sabeu? No se’n pot esperar gran cosa de qui ha estat directora de Ràdio Primavera sound, un mitjà que ha contribuït i contribueix a la bilingüització del país i, per tant, engreixa el marc cultural que normalitza la diglòssia. No es pot esperar gran cosa de cap mena de mesura buida i sobreactuada que prengui el PSC, perquè la catalanofòbia i la minorització són tan òbvies que cal haver viscut molt de temps a Mart per pensar que n’hi haurà prou amb guinguetes. Però les guinguetes serveixen per teixir un ambient polític i cultural que faci de sordina del conflicte. I per premiar qui, per acció o per omissió, treballa a favor del model de país que anhela el PSC. 

Els socialistes encara no tenen el país que volen, però regaran amb diners i amb premis, beneficiaran amb peles o amb prestigi públic tots aquells qui remin a favor del destí on volen arribar. I ho faran modulant el discurs i maquillant la façana amb conselleries lingüístiques perquè, de moment, la seva posició política i institucional sembli mínimament acceptable a la part de la classe política que es nega a acceptar la cruesa de la situació. A la part de la classe política que es nega a veure el PSC com una força política netament espanyolista, vull dir. Ara fan equilibris amb el Pacte per la Llengua o amb la directora de Ràdio Primavera Sound perquè necessiten temps. Perquè encara necessiten semblar moderats. Perquè necessiten que la demografia i els poders de l’estat espanyol els facin la feina bruta mentre ells, cínicament, es miren la llengua amb posat preocupat. En aquest país en transició vers la regionalització total —una regionalització estretament lligada a la llengua—, els premis, els èxits laborals que d'alguna manera depenen de la cosa pública o l’espai mediàtic sempre cauen del costat de qui, per acció o per omissió, afavoreix, valida i afarta la comèdia del PSC.