A l’Espanya autonòmica posterior al 155 només es pot sobreviure mitjançant dues estratègies polítiques. La primera és la gestió correcta de la cosa pública; en tenim un bon exemple amb la presidència de Salvador Illa, líder absolut d’una Catalunya on la majoria dels conciutadans no saben el nom d’un sol conseller i ni puta falta que els fa, car l’important és el que els funcionaris treballin, l’administració rutlli sense fer soroll, i que la política no sigui percebuda com un problema de cara a la iniciativa privada. La segona opció és el nacionalisme, representat admirablement per la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. Aquesta filla privilegiada de Pujol ha radicalitzat el missatge convergent (la Catalunya com a motor d’Espanya) equiparant l’Estat al seu petit regne, confrontant-se al PSOE encara que sigui al preu de negar la gravitació, i apel·lant contínuament al victimisme i al greuge territorial. 

Aquesta estratègia explica el numeret de l’altre dia a la Conferència de Presidents, de la qual Díaz Ayuso va aixecar-se perquè alguns dels seus col·legues gosaren no parlar l’idioma que els pistolers i militars han imposat durant segles a Catalunya. Com es pot imaginar tothom, a Díaz Ayuso la Conferència en qüestió li ressuava la xona (de fet, com la majoria dels altres presidents); però la presidenta de Madrid es dirigeix a qualsevol indret com les folklòriques, conscients que elles només hi canten pel seu públic. Com passa sempre, els catalanets hem reaccionat a l’espantada de la senyora en qüestió apel·lant al respecte per la llengua, la diversitat de l’estat, i tota quanta polla en vinagre sociovergent. Però tot aquest discurs, quan el que hom vol és sortir de la foto i diferenciar-se fins i tot dels companys presidents populars, són cants de sirena. Díaz Ayuso viu de piulades, titulars i, ai las, articles.

També d’articles com aquest, només faltaria, que aposta per parlar ben poc d’aquesta senyora (exactament com de Sílvia Orriols) en tant que medicina per acabar amb el seu escàs futur polític a llarg termini. Però la carn del plomaire és feble i servidora no és una excepció; però si parlo d’Isabel Díaz Ayuso és per recordar que la seva tàctica nacionalista és tant o més fallida que la visió funcionarial-administrativa del nostre Molt Honorable. El patriotisme madrileny podrà col·leccionar majories absolutes al seu territori, com va fer Pujol durant anys, però serà incapaç de colonitzar la resta de l’estat. El motiu principal d’aquesta castració és el mateix sistema autonòmic espanyol que —en això la dreta té tota la raó— ha creat una sèrie de regionalismes a cada territori convertint Espanya en un país molt més macedònia d’interessos que no pas intent d’estructura federalitzada.

Cal no parlar de Díaz Ayuso, tot i que sí que s’ha de parlar de tot allò que representa

En aquest sentit, també s’han acabat els temps en què un líder de la metròpoli madrilenya podia imposar la seva agenda a tot l’Estat. De fet, el gest de Díaz Ayuso fou poc celebrat per la resta de barons del PP i diria que no la posiciona gaire favorablement per editorialitzar al seu gust el pròxim congrés dels populars. El nacionalisme té molts problemes, el principal dels quals és que resulta molt difícil d’exportar i compartir amb gent que és tant o més de dretes com tu, però per a la qual xerrar en gallec és una cosa sagrada. Però tot això a la presidenta tant li fot, insisteixo, perquè ella aprofita totes les oportunitats que li regala Pedro Sánchez per destacar i així aconseguir que els madrilenys oblidin que no té gaire ull clínic per triar amb qui s’allita. Al límit, mentre Díaz Ayuso tensioni l’espai dretà espanyol, i el PP no pugui tornar a aterrar al centre, Pedro Sánchez pot respirar la mar de tranquil.

Cal no parlar de Díaz Ayuso, en definitiva, tot i que sí que s’ha de parlar de tot allò que representa, sobretot perquè —tard o d’hora— als catalans ens faran triar entre la vida tranquil·la d’Illa i algun nou pujolista de torn que vulgui ressuscitar el món de la performance contínua. Com és evident, mirarem de no caure en la trampa i, sense que serveixi de precedent, ens situarem a la tercera via central del país; l’independentisme. Mentre vagin caient tots els cadàvers, i la propera dècada en veurà defallir uns quants, no podem fer res més que aguantar el tipus per veure com l’antic món va desfent-se. Perquè això dels funcionaris exemplars i dels patriotes performatius, creieu-me, acabarà caient pel seu propi pes en el mar infinit de l’avorriment.