Teníem 12 anys i havíem quedat per fer els deures. Érem a casa de la meva amiga Silvia i comptàvem amb un pla completament premeditat: robar un cigarret del paquet de Ducados de la seva mare i fumar-nos-el entre totes quan aquesta sortís de casa. Vam aprofitar l'absència d'adults per asseure'ns en cercle sobre la catifa de la seva habitació, passar-nos-el de boca en boca, gaudir de cada pipada, com en un ritual sagrat que ens portava a la desitjada maduresa. Vam acompanyar el cigarret amb un didalet de Baileys entre quatre i vam agafar una trompa imaginària que ens va fer riure unes quantes hores.

No vaig tornar a fumar fins als 16 o 17 anys, quan algú, una altra vegada, em va deixar una pipadeta del seu cigarret. Aquella vegada em devia empassar el fum perquè em vaig marejar un munt. Vaig continuar insistint, que és una de les principals característiques de tota persona que desitja convertir-se en una addicta. Suposo que allà, sense saber-ho, em vaig enganxar irremeiablement a la nicotina, perquè me'n vaig anar a la universitat pidolant cigarrets de tant en tant com el ionqui que es passeja per les terrasses de Pontevedra. A segon de carrera era tan elevat el nivell de sostracció de cigarrets aliens que vaig acabar comprant-me el meu primer paquet. Va ser el final. Vaig traslladar el cigarret social al de després de menjar, al d'esmorzar, al de cagar. Al de després de cardar. Mai no he tornat a fumar tant com durant la universitat, però el costum del cigarret social s'ha mantingut intacte.

M'he plantejat moltes vegades deixar de fumar i moltes vegades ho he deixat diversos dies seguits, fins i tot més d'una setmana, sense gairebé patir síndrome d'abstinència física. I hi he tornat. Crec que el meu és un vici espiritual, fins i tot estètic, i encara que reconèixer-ho sigui políticament incorrecte, m'encanta com llueix el cigarret entre els meus dits i expulsar el fum fent cercles contra la cara de l'imbècil que l'altre dia, al mig d'un festival de música, i mentre intentava lligar amb mi, insistia en demanar-me explicacions sobre el meu inútil vici. Estimat amic runner, com tots els fumadors mitjanament intel·ligents, sé que fumar és perjudicial i, malgrat això, ho faig. Sé que beure és perjudicial i, malgrat això ho faig. Sé que cardar amb tu ha de ser molt avorrit i per això no ho vaig fer.

El 80% del preu del meu paquet són impostos, el producte més gravat del mercat, argument prou sòlid per enviar a prendre pel sac els que no volen costejar el meu hipotètic càncer de pulmó

La publicitat contra el tabac –la dels mateixos paquets– és tan bèstia que una no pot deixar de preguntar-se per què no ho prohibeixen d'una vegada si és que les malalties derivades del tabaquisme estan col·lapsant el sistema sanitari. Serà que els fumadors també paguem els impostos per a aquesta sanitat de tots a través dels cinc euros de cada paquet. Un producte que s'ha encarit un 600% en els últims 25 anys. El 80% del preu del meu paquet són impostos, el producte més gravat del mercat, argument prou sòlid per enviar a prendre pel sac els que no volen costejar el meu hipotètic càncer de pulmó. 

Al llarg d'aquests anys he observat infinites estratègies de persones desesperades intentant deixar el tabac a causa, en gran part, de la fustigació social que suposa ser un fumador viciós i degenerat i que manté l'heroïnòman en la còmoda posició de malalt i víctima. La meva companya de pis, l'Ana, estudiant de medicina durant el meu primer any d'universitat, es castigava menjant-se una poma golden cada vegada que tenia ganes de fumar-se un cigarret. L'Ana va acabar odiant les pomes i enganxadíssima a l'haixix.

Tota la gent que conec que es va llegir el best-seller "És fàcil deixar de fumar si saps com" va tornar a caure en el tabac després de mesos o anys sense provar-lo. La majoria va multiplicar la ingesta de nicotina perquè es van sentir més sans i invulnerables després del procés de desintoxicació. Pot ser que algun hagi mort com el mateix autor del llibre.

Després hi ha les persones a qui els va donar pel cigarret electrònic, un autèntic despropòsit que genera en els individus la necessitat de tenir tota l'estona alguna cosa a la boca.

I després els tramposos definitius, els del tabac de cargolar perquè així fumo menys i és més sa; com si estiguessin fumant fulles d'eucaliptus i no nicotina, quitrà i paper premsat químicament. S'ha demostrat que el tabac de cargolar és fins i tot més perjudicial que el manufacturat. Molt més recomanable és fumar julivert i orenga en paper de xiclet, sobretot si ets menor d'edat, com ens recomana aquest pràctic tutorial.

L'únic que cal fer per deixar de fumar és deixar-ho, l'únic que cal fer per reduir pes és, recomanablement, deixar de menjar.

No tinc ni idea de com deixar de fumar, però sí que sé com no deixar de fumar. El quid no és en el mètode per deixar de fumar, el problema és que la major part dels fumadors no volen deixar de fumar perquè gaudeixen del tabac. L'únic que cal fer per deixar de fumar és deixar-ho, l'únic que cal fer per reduir pes és, recomanablement, deixar de menjar.

El fet d'omplir els paquets de tumors, sang, espermatozoides curtets de reflexos i trossos de cadàvers humans no farà que la gent deixi de fumar però, tanmateix, ja està rellançant el negoci de les portacigarrets a límits mai vistos abans. Això que l'enverinador et faci sentir malament per consumir el seu verí és una de les grans paradoxes del món occidental. Benvinguts al capitalisme, a l'detox i a les portacigarrets de disseny.