El Camp Nou va viure la Setmana Santa del 2022 una de les seves nits més tristes. Ho deveu recordar. No només perquè l'equip que aleshores entrenava Xavi Hernàndez va quedar eliminat de l'Europa League (no de la Champions, eh, de l'Europa League) contra l'Eintracht de Frankfurt, sinó també (i sobretot) perquè els aficionats alemanys es van fer seu l'estadi. I semblava que el Barça jugava fora de casa. Va ser una de les nits més vergonyoses de la segona era Laporta.
Dilluns a la nit, veient La Revuelta vaig tenir la mateixa (mala) sensació que aquella nit d'abril veient com ens havien robat el Camp Nou. El públic del teatre del programa del Broncano aplaudia un polític d'extrema dreta. Una distopia. I vaig pensar: que fàcil que és perdre-ho tot si et descuides.
No repetiré el que ja ha admès el mateix Broncano. Que es va equivocar en acceptar que Vox portés el públic i en voler fer una entrevista seriosa. Ja està dit, repetit i multiplicat. I, per cert, dir-ho no és una crítica classista, com diu Gabriel Rufián, que faria bé de dirigir la seva bilis a una altra banda i deixar de fer victimisme i demagògia barata. Ho diu el mateix David. Però, en fi, tothom s'ha apuntat a atacar o a defensar Broncano, alguns amb la mateixa previsibilitat simple que indica la seva ideologia.
A l'extrema dreta no se li pot fer cap concessió, perquè t'entra fins a la cuina
Broncano estava trist i autocrític l'endemà. Però ha de saber que hi ha algunes coses que amb el pas de les hores s'han fet més clares i evidents. I que van a favor d'ell i dels responsables del programa. Una és que, amb el plantejament de l'entrevista, almenys ha evitat el que tothom donava per fet: no va blanquejar Abascal. Va quedar claríssim què pensa i el que farà. I fa por.
Però, sobretot, la lliçó s'ha d'extreure de l'error del públic. La bona fe de Broncano el va portar a acceptar que el públic fos de Vox, perquè no volia xiulets. Però, què s'ha demostrat? Que a l'extrema dreta no se li pot fer cap concessió, perquè t'entra fins a la cuina. Que els drets s'han de defensar pam a pam. I que quedi clar que de males persones, a qui cedeixes per educació i després abusen, també n'hi ha a l'esquerra. I no només la política. Però el cas és que s'ha demostrat que l'extrema dreta t'aparta i s'hi posa ella.
I el perill és que vivim en un país en què massa gent calla i massa gent diu que sí. Al que hi hagi. Sí al franquisme. Sí a la democràcia. Si al que sigui. Vam veure el futur. I el futur és que desapareixerà l'humor i el progressisme i vindrà la dreta i la caspa. I tothom abaixarà el cap? Serà la nova (antiga) normalitat? Veient el menyspreu amb què alguns, també des del periodisme, han tractat la vaga pel dret a l'habitatge digne, ja es veu que als instal·lats els importa un rave el problema dels qui no ho estan. I que sí, correm el risc que una altra vegada els instal·lats acabin dient amén al nou ordre per por de perdre qui sap què.