Deu fer cosa de dos mesos, i a través d'ElNacional.cat, es va posar en contacte amb mi la Gemma Capdevila per convidar-me a fer una xerrada a Almacelles, poble lleidatà on ha muntat, juntament amb les seves germanes Cristina i Helena, el Viver Cultural 3Bandes, un espai que busca agitar culturalment la zona. La Gemma, cineasta de professió i autora d’un colpidor fotollibre anomenat L’habitació de la Teresa, una història de dol i d’absència, volia fer una xerrada al voltant d'El Príncipe y la muerte, el llibre que vaig publicar fa tres anys. I el diumenge 8 vàrem tenir una emotiva xerrada a l’espai que tenen a l’avinguda Baró d’Esponellà, en què parlàrem de la mort d’un fill, alhora germà i net, com a contrapunt existencial i la necessitat de fer de l’absència una voluntat vital i espiritual per continuar esprement la vida amb certa dignitat.  

I just quan parlaven de les petites grans històries, davant d’una sala plena, a 900 kilòmetres de distància, una munió de pijos globals es preparaven per veure la final de Roland Garros a la pista Philippe Chatrier, entre els quals, i a l’hora del partit, es reunirien una munió d’expats tennístics espanyols que es distingirien per les seves banderes rojigualdes i els crits de vamos, vamos, amb l’objectiu de donar suport al tennista murcià Carlos Alcaraz. És l’avantatge de no ser nacionalista: tenir una pàtria amb tres poders a la teva disposició, una llengua antropòfaga, un exèrcit i tennistes que porten la bandera a la polsereta i ingressen els calés als paradisos fiscals. Espanya, com a nació, pot suportar defraudadors, mentre treballin per glorificar la "marca España". 

Els espanyols assistents a Roland Garros devien ser un centenar que, si no haguessin viatjat a París, haurien format part de la manifestació convocada pel PP a Madrid per demanar eleccions anticipades a un govern sanchista titllat de mafiós. La qüestió tragicòmica és que al capdavant de la manifestació no hi havia Marcial Dorado, l’amic de Feijóo, però sí un criminal de guerra com José María Aznar, el destinatari de sobres negres M. Rajoy, la catalanòfoba Isabel Díaz Ayuso i tot un seguici d’espanyols de bé. Hi van mancar, però, els 7.291 ancians morts a les residències madrilenyes per COVID. Per a Feijóo, qui no és un demòcrata de bé, és un sanchista de merda o massa català per ser un bon espanyol. Ell, l’amic de Marcial Dorado, es considera preparat per liderar la revolució de la decència, típica frase construïda des de les cavernes de la seu del PP, al carrer Gènova, l’edifici emblema de la indecència política i la corrupció.

Pots dormir tranquil·la, Dolors? I a tu, Joan, no et cau la cara de vergonya?

Les xifres de participació van ballar entre dues aigües ideològiques: segons el PP, van ser 100.000 persones; segons la delegació del govern espanyol a Madrid, 50.000. Siguin 100K o 50K, em sembla una xifra irrisòria, gairebé ridícula, per a una manifestació convocada amb tanta testosterona colpista, i que ha comptat amb tots els megàfons mediàtics de bé a la seva disposició, i amb la participació dels espanyols de bé madrilenys i de províncies, aquests, arribats amb AVE, una línia d’alta velocitat que, en els darrers anys, serveix, bàsicament, per omplir Madrid de turistes de l’Espanya buida i de fatxes addictes a les manis reconvertits en demòcrates de tota la vida. La comarca nos visita? Doncs sí. I, evidentment, no hi va faltar tota la dreta extrema radiofònica, que de tan arcaica, sembla moderna. Un dels casos més entranyables és el de Carlos Herrera, que és com un d’aquells pernils ibèrics amb aspecte de Gran Reserva, però que, un cop l’encetes, té les carns ràncies. Un cas molt diferent del d’altres membres de la caverna radiofònica, que tenen el gust i l’aparença d’un pernil de York extret de la pota d’un porc també hispà, evidentment, però amb gota.

100.000 persones, reitero, em sembla una xifra molt minsa per al clima de violència que ha anat fabricant una dreta colpista espanyola que no sap perdre ni guanyar, i que viuria molt més feliç sense opositors. Ara, amb les xarxes socials, és bastant més difícil passar pel garrot un opositor polític sense que el botxí tingui la necessitat de fer-se un selfie o un vídeo de TikTok per penjar a les xarxes socials, ajudat pels youtubers ayusistes. De Barcelona, crec que varen viatjar bons catalans, com en Joan López Alegre o la Dolors Montserrat, la nena més escumosa del PP i emblema de l’estultícia política més tendenciosa. Pots dormir tranquil·la, Dolors? I a tu, Joan, no et cau la cara de vergonya? Llàstima que ambdós se’ls marqui tant l’accent català quan pronuncien la ñ.

Sortosament, les últimes manifestacions, siguin a la plaza de Colón o a la plaza de España, les he viscut lluny de Madrid, però en la distància, corroboro el que ja sabia: que vista una, vistes totes. Amb l’afegit que se’ls van morint les velles glòries que enervaven les masses amb un cert enginy discursiu. Vargas Llosa ja no hi és, ni tampoc Sánchez Dragó —el drac d’Anna Grau, una altra catalana de bé. I d’en Boadella, que se n’ha fet? Ha patit una moció de censura a Tabàrnia? Sort que encara els resta algun youtuber d’imaginació farlopera i uns quants escriptors d’una supèrbia i un supremacisme impúdics, com és el cas d’Andrés Trapiello, un home que té el discurs d’un inquisidor falangista. A Trapiello, com a tants d’altres, el molesta l’Espanya que parla català, basc o gallec, com a bons depredadors culturals que són.  

Rememorant l’acte que vàrem celebrar a Almacelles, vaig pensar en la gent indecent que va venir a escoltar la conversa entre la Gemma i jo. Vàrem parlar de coses que, de segur, podrien ser del gust dels manifestants de Madrid, perquè el dol i l’absència són sentiments universals. Però ho vàrem fer en català, i la revolució de la decència no considera decent la gent que parla un idioma indecent. Els colpistes són així.