El procés ens va ensenyar moltes coses. La més valuosa per a les generacions que vindran, però, és haver entès que no hi ha condicions materials possibles, per molt favorables que semblin per a tothom, capaces de comprar l’adscripció nacional d’un espanyol. Un espanyol prefereix continuar sent espanyol que qualsevol altra cosa, sigui quina sigui la promesa de prosperitat que el polític independentista de torn li planti davant dels nassos. També quan la promesa en qüestió és un sistema ferroviari de país del Primer Món. Encara ara, per a la classe política independentista, aquest és un discurs que costa d’articular, perquè culmina en un enfrontament directe que des del disset esquiven. Tractar l’ocupació espanyola com si fos qualsevol altra cosa és negar-se a entendre la realitat social del país a fons. Ara que la crisi ferroviària ha destapat les conseqüències de ser tractats com una colònia en tots els àmbits, la temptació de rascar algun vot als socialistes sense anar a l’arrel de les coses tornarà a empènyer aquest enteniment naïf de la identitat al centre del discurs independentista.
La degradació del país ocupat és una expressió més de l’ofec a què les potències colonials sotmeten les nacions que els són súbdites. Per a l’espanyol a Catalunya, el mal estat dels trens és un mal més que assumible per a poder mantenir l’ocupació. Ho és tant com desballestar i castellanitzar el sistema educatiu, o com ho van ser les porres del primer d’octubre a gent que eren els seus veïns o, fins i tot, els seus amics. No és que l’autoritarisme, la precarització o l’atrotinament dels serveis siguin mals menors o col·laterals: és que són necessaris. A Catalunya, l’expressió política de la identitat ha funcionat, d’ençà de la transició, sobre uns eixos radicalment antagònics als de l’espanyolitat. Hem assumit que sempre cal reduir i buidar una mica més la nostra catalanitat per a viure bé dins de l’estat espanyol. El pujolisme va segellar aquest pacte durant la transició: va eixamplar i aprofitar-se dels límits de l’autonomia catalana i, fent-ho, la va mantenir comunitat autònoma. La gestió del mentrestant de Pere Aragonès va abraçar el bescanvi més descaradament, després de la reculada del procés, adoptant el mantra espanyolista que calia adreçar els problemes reals de la gent. Va validar els discursos que feien del pensament independentista un deliri després de qualsevol mena de pragmatisme i va obrir les portes als socialistes, que s’havien passat el procés advertint que això era així.
Per a l’espanyol a Catalunya, el mal estat dels trens és un mal més que assumible per a poder mantenir l’ocupació
L’estadi final d’aquesta renúncia, d’aquest intercanvi, sempre acaba revelant que l'opció veritablement pragmàtica per als catalans era no doblegar-se. Aquesta última setmana n’ha estat una mostra prou evident. La diferència entre els catalans i els espanyols que viuen a Catalunya és que per covardia, per ingenuïtat o per desconeixement de l’enemic, els primers sempre s’acaben deixant comprar per una promesa de no-agressió i de prosperitat en la dependència, que, arribat el moment, ni fa millor la seva vida, ni els fa més lliures. Durant els anys del procés, i com si es tractés d’una mena de projecció maldestra i un punt perversa, com un mirall, el discurs oficial dels partits independentistes va revelar fins a quin punt estaven convençuts que les identitats nacionals es poden subornar: van bastir un moviment en què la nació no hi era necessària. Hi ha àrees difuses, és clar, i apuntar els efectes que la colonització té en la vida pràctica dels catalans pot fer decantar la balança del convenciment. Però per a l’espanyol que entén el seu paper d’espanyol a Catalunya, les deficiències estructurals instigades per l’estat deliberadament només són una mostra que les coses s’estan fent com s’ha de fer per acomplir allò que és al capdamunt de la seva piràmide de prioritats.
La classe política independentista farà servir el col·lapse del país electoralment per a dirigir-se al votant socialista, i serà un gest que, previsiblement, no els donarà els resultats esperats: el vot dels socialistes és un vot majoritàriament ètnic, per això és ara, amb la terra cremada, que han pogut arribar on són, igual que Ciutadans va fer el pic el disset. Tampoc els servirà per a explicar-se als seus electors, perquè la fallida del país en tantíssims fronts només és una mostra que, a llarg termini, la renúncia que van executar ha resultat estèril. Però pot servir per enrobustir el pensament dels ciutadans catalans al marge dels seus partits i al marge de discursos desnacionalitzats, per comprendre enterament les conseqüències palpables d’acotar el cap, per espolsar-se de sobre la idea que la independència és una quimera d’eixelebrats i de passerells i per endevinar fins a quin punt la identitat és irrenunciable per a molts dels ciutadans espanyols que tenen a la vora. I per, si no és demanar massa, aprendre’n alguna cosa la propera vegada que la disjuntiva sembli entre una bona gestió o una catalanitat plena.