Aquest cap de setmana el futbol català ha estat d’enhorabona, el Barça i el Girona han gaudit de celebració multitudinària. Especialment important el palmarès de les dones del Barça, encara que sembli que no sigui el cas. Són molts els incidents —o detalls, depèn de la importància que se li  vulgui donar— que acompanyen els guanys de les futbolistes que poden catalogar-se de fets “curiosos”. Fets que ens ensenyen, una vegada i una altra, que les dones no són considerades iguals que els homes i que, per tant, les seves victòries, per importants que siguin, s’acaben minimitzant o menystenint i/o invisibilitzant d’una manera o altra. Sí, al futbol és exactament com a la vida, com a la resta d’àmbits de la nostra vida en societat.

Ja havíem vist coses com ara que les guanyadores d’una gran final s’han de posar les medalles soles, és a dir, elles mateixes, agafant-les directament de la taula, sense cap autoritat com a les cerimònies fetes per als homes; o la cobertura mediàtica diferent, a banda de discussions interminables per no reconèixer les capacitats i les destreses, també tècniques, de les dones en gestes directament comparables a les dels homes. Tot això ara en primer pla, perquè el futbol, encara que sigui femení, és el rei de les pantalles, però, en tot cas, res que no hagin viscut ja les guanyadores, dones, de molts altres esports.

Un fet aïllat de menysteniment pot ser casualitat, però un darrere l’altre no tenen més explicació que la llibertat, impunitat i fatxenderia amb què el masclisme encara campa

Sempre que les dones, i algun home, assenyalem aquestes evidències —que, d’altra banda, es poden analitzar i constatar de manera científica—, som titllades de perepunyetes, com si els detalls no importessin, i el que passa és que només no importen si en resulten damnificades les dones. Cal assenyalar també que un fet aïllat de menysteniment pot ser casualitat —encara que sabem que no—, però un darrere l’altre no tenen més explicació que la llibertat, impunitat i fatxenderia amb què el masclisme campa, encara. Això sí, colpeix especialment com determinats polítics d’esquerres fan una gran inversió a publicitar la igualtat i, en canvi, no fan la mateixa inversió a creure-s’ho i, especialment, a actuar a partir d’aquest principi del feminisme que tants vots els ajuda a recollir.  

De fet, en general, el discurs de molts va per una banda i les accions per una altra, i són aquestes darreres les que mostren de veritat qui és el personatge i on és en el termòmetre de la igualtat i dels drets de les dones. Són molt reveladors els gestos que s’escapen al protocol. I això és el que li ha passat, sense anar més lluny, a Jaume Collboni.

Collboni va anar fins a San Mamés, a Bilbao, a veure la final del Barça amb l'Olympique de Lió, de la Women's Champions League; potser per gust, segur que per campanya. Tot li anava de cara, perquè van guanyar les catalanes, que s’enduien la seva tercera Champions, més aquest any —ara sí— la Lliga, la Copa de la Reina i la Supercopa d'Espanya. Tota una gesta a celebrar. Arribades a casa, la rua al carrer més la protocol·lària visita a Generalitat i ajuntament. Una foto important, sense dubte, el Barça a l’ajuntament i, llavors, el relat publicitari es torça per un gest, lleig, molt lleig, de l’alcalde de Barcelona a Alèxia Putellas. El vídeo és impagable, Jaume Collboni deixant de costat Alèxia Putellas per agafar la samarreta del Barça i parlar amb Jan Laporta, fent fora de la foto la protagonista principal. Potser la va veure, però no la va mirar i, el que és més important, no la va tenir en compte i menys encara considerar. Mireu la imatge, val per entendre que és impossible que algú com ell faci mai res per la igualtat de gènere.