"L'any passat l'estació de l'AVE del Camp de Tarragona va tenir els urinaris fora de servei durant més de sis mesos", escrivia un usuari a Twitter. "Si no hi ha recursos per a uns urinaris, com n'hi ha d'haver per canviar el sistema de seguretat ferroviària?".
Espanya viu aquest any un col·lapse de les infraestructures: més de cent morts a l'alta velocitat, el caos diari de les Rodalies a Catalunya, la degradació imparable de les autopistes. Afegim-hi altres incidents més localitzats i vinculats a l'obra pública: l'incendi de les Gavarres provocat per una radial, l'esvoranc del barri del Putxet de Barcelona, l'esfondrament de les obres del soterrament de l'R2 a Montcada i Reixac.
El sentiment que tenim els ciutadans és d'acceleració: tot s'enfonsa, i la velocitat d'aquest enfonsament creix. Aquests dies hem sentit molts arguments que ho expliquen: la construcció d'una xarxa d'alta velocitat amb criteris polítics, però que no és rendible i no es pot mantenir; el creixement imparable de la despesa en pensions, que obliga a retallar la resta de partides del pressupost estatal; l'ús de les agències d'infraestructures com a llocs de col·locació de familiars, amics i companys de partit, amb la desaparició del coneixement tècnic. Tot i que hi estic d'acord, hauríem de descartar la idea que sigui un fenomen nou o de l'última dècada. No, tot plegat és conseqüència del funcionament secular de l'Estat espanyol.
En posaré alguns exemples. Soc un usuari freqüent de l'Avant entre Girona i Barcelona, un servei que s'ha degradat clarament aquests dos últims anys. Ara bé, hi ha un detall que no ha funcionat mai. A les estacions d'arreu del continent, els viatgers poden consultar a les pantalles on s'atura cada vagó abans que arribi el tren, i així tothom es pot col·locar al tram de l'andana que li correspon. Adif, en canvi, no ha instal·lat mai aquest servei, i el resultat és una escena caòtica: corredisses amb maletes, gent amb problemes de mobilitat a qui costa arribar al vagó que toca, nervis. A la tornada, cal patir que a l'estació de Sants et tractin com un ramat, amb aglomeracions i una mala educació crònica dels treballadors. És obvi que ningú d'Adif no va dissenyar la logística pensant en els passatgers, i sobretot en l'augment del nombre de viatgers. No és només un problema d'eficiència, sinó una petita humiliació que els usuaris hem de patir cada vegada.
A Espanya l'obra pública no és una inversió per millorar la vida dels ciutadans, sinó una oportunitat per enriquir-se per la via de la corrupció
O mirem l'app de Renfe. Com que viatjo amunt i avall d'Europa, tinc instal·lades al mòbil les aplicacions de les grans companyies de trens, de la SNCF francesa a la Deutsche Bahn o la SJ sueca. Dir que l'app de Renfe és la pitjor és fer molt curt. L'ús és poc intuïtiu, sovint es penja o no es connecta, i potser el més increïble és que a vegades hi ha llista d'espera i t'indica que no podràs comprar el bitllet fins al cap de cinc, deu o trenta minuts. Una app amb llista d'espera! Costa poc d'imaginar-se que els servidors són obsolets i no poden absorbir la demanda.
I un altre element que hem normalitzat: la seguretat. Recordo que durant els anys dels grans atemptats islamistes, les estacions de ferrocarril de França i Itàlia eren vigilades per policies i militars armats fins a les dents. Ara bé, ni tan sols en aquella època hi havia control d'equipatges com si fos un aeroport —de fet, la Unió Europea ho desaconsella. Espanya, en canvi, ho va implantar des de l'inici, i obliga els usuaris a arribar abans i a fer cua, fet que resta competitivitat al tren. Hi ha situacions absurdes: els viatgers del TGV de Barcelona a París han de passar pel control a Sants, però a la tornada poden pujar lliurement al tren a la Gare de Lyon.
Malgrat les xifres d'inversió, tots veiem com els milers de milions d'euros públics que es gasta l'estat no arriben íntegrament als ciutadans, i es dona per descomptat que una part del servei serà deficient. Llavors la pregunta és: on van a parar aquests diners? Qui s'embutxaca els contractes milionaris dels controls de maletes a les estacions? Com es va gestionar dins de Renfe el desenvolupament de l'app? Per què es va decidir de no instal·lar l'avís d'arribada dels vagons?
L'explicació d'aquests tres exemples —o dels urinaris de l'estació del Camp de Tarragona— és sempre la mateixa: el funcionament secular d'Espanya. Les elits extractives castellanes no han vist mai l'obra pública com una inversió que beneficiï els ciutadans, sinó com l'oportunitat d'enriquir-se per la via de la corrupció. Aquestes elits saben que la seva impunitat és gairebé total, perquè molts espanyols tenen una clara mentalitat de súbdit, i accepten aquestes humiliacions diàries sense cap protesta. I si algú es pensa que amb els 116 morts en accidents ferroviaris del 2026 s'ha travessat una frontera, que se'n desenganyi: els dos grans partits que han gestionat les infraestructures durant els últims quaranta anys s'enduran la majoria dels vots. No hi ha cap incentiu electoral per canviar el rumb, i encara que n'hi hagués, revertir la degradació requereix uns diners que no existeixen, i un temps que excedeix unes quantes legislatures. Així doncs, només queda fer-se a la idea del que vindrà: més caos, més col·lapse i més morts.