La decisió de l’alcaldessa Ada Colau de suspendre unilateralment l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv és molt significativa perquè simbolitza la frivolitat i l’autoritarisme que ha caracteritzat bona part del seu mandat. És una frivolitat perquè menysprea les conseqüències negatives per a Barcelona i és autoritària perquè ho ha fet, com en tantes altres iniciatives, imposant els seus interessos particulars en contra de la majoria democràticament expressada.
Polaritzant l’opinió pública com feia el PP, Colau sap que es queda una meitat sencera i l’altre meitat se l’han de repartir mitja dotzena de contrincants enfrontats entre ells
L’agermanament entre ciutats és una pràctica freqüent per impulsar les relacions de cooperació, culturals, comercials, d’intercanvi tecnològic i de tota mena que solen contribuir a la pau i a la solidaritat entre els pobles... És una diplomàcia de segon nivell que va impulsar amb intel·ligència l’alcalde Maragall i que només ha donat fruits positius per a la ciutat fins a convertir la capital catalana en referència, especialment en moments difícils com quan el conflicte dels Balcans. Aquest lideratge barceloní es va confirmar en situar a Barcelona la seu de la Unió per la Mediterrània, amb presència diplomàtica de més de quaranta països de les dues riberes del Mare Nostrum, que ara l’alcaldessa posa en risc excitant el conflicte. La premsa internacional s’ha fet ressò immediatament sorpresa i estupefacta que una ciutat del prestigi de Barcelona amb una trajectòria tan exemplar caigui de sobte tan baix. Ja se sap que el prestigi costa molt de guanyar i molt poc de perdre. Molts esforços de molts anys s’han anorreat. Ni tan sols es pot descartar tampoc una component d’ignorància en el trencament amb la ciutat de Tel-Aviv, precisament un focus principal de resistència contra el fonamentalisme practicant del Govern Netanyahu.
La suspensió de l’agermanament de Barcelona amb la ciutat de Tel-Aviv simbolitza la frivolitat i l’autoritarisme que ha caracteritzat el mandat de l’alcaldessa
Però cal anar més enllà. No és la primera vegada que el govern municipal d’Ada Colau imposa la seva voluntat contra la majoria, fins i tot sortejant la llei. Bona part de les transformacions urbanístiques també s’han fet en contra de la majoria i els veïns fraccionant deliberadament un projecte global de ciutat, a base de tramitar com a obres de menor envergadura el que en realitat requeriria una revisió del Pla General Metropolità. Apropiant-se indegudament de la bandera de l’ecologisme, la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació s’ha propiciat la gentrifricació, s’ha contribuït que es dispari com mai el preu de l’habitatge i del lloguer i s’ha aplicat tan malament la persecució de la mobilitat en vehicles de motor que la contaminació ha augmentat en comptes de disminuir. Això sí, gràcies a l’alcaldessa Barcelona no tindrà un hotel de la cadena Four Seasons. En comptes d’això, uns particulars gaudiran d’uns magnífics apartaments de luxe valorats en milions d’euros que seran l’enveja de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. És un fenomen de la ciència política aconseguir sistemàticament el contrari dels objectius fixats si més no publicitàriament, però el més greu són les conseqüències, en tants casos irreversibles. I cal interpel·lar els grups polítics que havent pogut impedir-ho han preferit mirar cap a una altra banda instal·lats còmodament en les dependències municipals i ara que venen eleccions s’afanyen a desmarcar-se.
És un fenomen de la ciència política aconseguir sistemàticament el contrari dels objectius fixats si més no publicitàriament
S’ha acusat ara l’alcaldessa de practicar l’antisemitisme en la suspensió de l’agermanament amb Tel-Aviv, però la iniciativa en sentit estricte no té tanta profunditat. El més trist de tot és que es tracta de generar una polèmica artificial per treure rendiment.. La intenció de Colau és recaptar els vots dels 4.000 signants de la plataforma antiisraeliana que s’ha mobilitzat no pas espontàniament. Les enquestes preveuen per a la batalla electoral de Barcelona uns resultats molt ajustats. Colau va guanyar Trias el 2015 per una diferència de 17.000 vots, resultat en bona part determinat per la guerra bruta desfermada des de la caverna espanyola contra el candidat Trias que la candidatura de Colau va aprofitar tant com va poder. I el 2019 Colau va perdre les eleccions davant Ernest Maragall per una diferència de 4.696 vots (i va poder continuar governant per l’acord amb Ciutadans amb qui va jurar i perjurar que mai pactaria). Ara, Colau només continuarà com a alcaldessa si aconsegueix un vot més que el més votat de la resta de candidats. Assistirem doncs, d’aquí al mes de maig, a una recaptació desesperada de vots dotzena a dotzena sense mesurar les conseqüències que pugui tenir per a la ciutat. Per la mateixa raó l’alcaldessa fa declaracions cercant segments de mercat. Ara es declara princesa dels taxistes, diu sense que ningú li pregunti que és bisexual, o que votaria "no" en un referèndum sobre la independència, quan l’1-O va dir que havia votat "sí". La “nova política” que Colau va anunciar a l’inici del seu mandat s’assembla a la tàctica practicada tantes vegades pel Partit Popular. Consisteix a polaritzar l’opinió pública. Polaritzant, Colau sap que es queda una meitat sencera i l’altre meitat se l’han de repartir mitja dotzena de contrincants enfrontats entre ells. Maquiavel li donaria un premi i Sun Tzu, un altre.