Ada Colau aprèn ràpid. Mentre els seus afins ideològics es miren el melic sobre què fer o no fer davant de la convocatòria de l'ANC i Òmnium a les places de Catalunya i davant del TSJC com a protesta per la imputació d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel procés participatiu del 9N, l'alcaldessa de Barcelona ha anat pel dret i ha comunicat que, en la seva condició de màxima autoritat de la capital catalana, encapçalarà la manifestació. La seva presència té un enorme valor simbòlic ja que eixampla el perímetre dels partidaris del dret a decidir. I torna a posar de manifest una cosa que és una obvietat, però que val la pena repetir-ho tantes vegades com faci falta: en les sumes i restes que es fan sobre els espais independentistes i unionistes, el segon es desinfla de manera significativa quan l'aposta és sobre un referèndum sobre la pertinença o no de Catalunya a Espanya.

Entre les habilitats d'un polític hi ha la de captar en cada moment on és la majoria de la societat. Això mai no és fàcil i més en una metròpoli com Barcelona on les turbulències fan que més d'un perdi la brúixola. Colau ha demostrat de bon començament que no està disposada a quedar encasellada en la minoria i que ha llegit bé els resultats del passat 27 de setembre. De cop s'ha espolsat de sobre qualsevol comparació amb la matussera campanya de Catalunya Sí que es Pot, un espai polític molt semblant al de Barcelona en Comú, candidatura amb la qual va guanyar les municipals. I de passada, ha demostrat que no està disposada a ser engolida per les pautes, sempre molt hermètiques, de cap organització política. Una última reflexió perquè les fulles de l'arbre no ens impedeixin de veure el bosc. Les tres compareixences fixades pel TSJC –Ortega i Rigau, dimarts; Mas, dijous– són, a la fi, el resultat d'una ingerència sense precedents per part del Govern der l'Estat al món de la judicatura. Mai no s'hauria arribat a la situació ignominiosa de veure entrar a la seu del TSJC al president de la Generalitat en condició d'imputat per haver col·locat les urnes el 9N, sense la barra de violentar primer els fiscals de Catalunya i, tot seguit, arraconar el fiscal general de l'Estat, que va acabar dimitint. Però, en fi, els judicis polítics han de ser una altra cosa. Encara que no aconsegueixo saber massa bé quina ha de ser la diferència.