La classe política, “ells”, ho saben millor que vostè. Han de conviure amb l’enemic. Es veuen obligats a suportar la discrepància. Se’ls convida a actes on els contrincants els neguen la salutació. Pugen a ascensors on els insulten. Viuen així, coexistint precàriament amb l’alteritat. Un president del govern, o d’una escala de veïns, és president de tots —sempre ho diuen—. Però té en el ramat qui voldrà liquidar tota iniciativa, qui li bloquejarà qualsevol idea. Coexistir és fàcil quan tens molt espai per ser ben lluny de l’adversari o quan ets inofensiu, no et mulles. Un pusil·lànime que no molesta i no té rivals perquè tampoc té posicionament. N’hi ha molts.
Coexistir no és seure un al costat de l’altre, sinó, en algun moment, ser capaç de creuar aquell metre que et separa, prendre’t un te, escoltar i ser permeable. I escoltem. Mantenir la pròpia identitat no és equivalent a tenir raó.
Si ets un terratinent, els problemes amb els veïns també rauen prou lluny. La teva propietat està envoltada d’arbres i terreny frondós on no veus a ningú. Fas la teva. A les ciutats la convivència és més difícil perquè el veí sol ser el del 4t 2a, amb qui us separa un metre escàs. En un metre, un univers. No saps ni qui són, ni com es diuen, de vegades. Tots els amics que vivien a un poble i van haver d’anar a viure a la ciutat fan el mateix comentari: com n’és d’estrambòtic tenir gent vivint a sobre, al costat, a sota. A un poble, en línies generals, si vius dins, la caseta o el pis és teu, encara que tingui dos o tres pisos. I si vius en un mas, en una urbanització, la casa segueix essent teva i els veïns són a una distància prudencial. Un altre comentari que deixen anar sempre és el terra. A la ciutat, el terra no és tou. L’asfalt és per definició hostil i dur, sí. Jo he nascut a ciutat, i Girona té asfalt però també parcs i jardins, i jo mateixa em descobreixo per Barcelona trepitjant pinassa, gespa, parcs infantils o terra per evitar l’asfalt antipàtic.
Amb les religions passa el mateix. Són universos paral·lels, acollidores amb els seus però inexistents pels altres, anant bé. És complicat que s’obrin i accedir-hi. El seu terreny sembla dur, tot i que sovint és la impressió de qui mai no s’hi ha acostat. Molts ciutadans pensen que els jueus, els cristians o els musulmans (els cito en ordre cronològic) són això, religiosos que van a la seva. S’obliden que són ciutadans i que, a més, professen alguna religió. Ens costa, aquesta obvietat. En una setmana he estat amb un grup de joves universitaris en una església catòlica, una mesquita i una sinagoga. Per molts d’ells, el primer cop que entraven en un centre d’una altra religió que no fos la que coneixien de petits. Han fet preguntes —incòmodes, també—, han observat, han après, han valorat el que no entenen, però saben que existeix. Ha estat tot pacífic, harmoniós, civilitzat. No sé què passaria si féssim excursions a partits polítics que no pensen com nosaltres. Potser també seria així d’instructiu. És un límit relacionar només a cop de manifestació o de tuit, d’insult o de menyspreu sistemàtic a qui pensa diferent. Tots pensem diferent. I una societat democràtica ens ho ha de permetre, i és més, potenciar-ho per a una sana discrepància. Coexistir no és seure un al costat de l’altre, sinó, en algun moment, ser capaç de creuar aquell metre que et separa, prendre’t un te, escoltar i ser permeable. I escoltem. Mantenir la pròpia identitat no és equivalent a tenir raó. Airegem-nos, que el món (el d’aquí, també) és molt gran.