Gabriel Rufián, que no veu clar el seu futur a ERC, intenta fer-se un lloc en aquest espai a l’esquerra del PSOE amb Sumar, Podemos i Comuns. Dijous, Rufián, Irene Montero i Xavier Domènech van tenir un revelador debat a la Pompeu Fabra per reivindicar la unitat de les esquerres. Del projecte no van dir res que no pugui signar un militant del PSOE i fins i tot altres partits centristes. Bàsicament, la defensa dels serveis públics i combatre les desigualtats. Res d’assumptes complicats com la llei mordassa, i menys de la República.

La qüestió catalana, l’autodeterminació i la llengua més aviat feien nosa, atès que l’acte es transmetia en estríming a tot Espanya. Tanmateix, la primera intervenció del públic va ser d’un instagramer, que té més de mig milió de seguidors, que considerava necessari per guanyar cridar tots junts “Viva España!” amb la idea d’arrabassar-li l’eslògan a la dreta. Abans, Rufián, havia deixat anar que l’interessa més arribar a TikTok que a les biblioteques.

Així que va quedar clar que és preferible evitar els debats profunds sobre grans projectes perquè podrien complicar l’acord del front d’esquerres, l’objectiu del qual és principalment aritmètic: per evitar la pèrdua d’escons que imposa la llei d’Hondt si van per separat. “Cal inventar quelcom electoral”, van dir tots, perquè, segons Montero, una coalició d'esquerres "pot tenir molts vots”, i Rufián va insistir que "és l'última bala que tenim". Per frenar l’extrema dreta, però també per no perdre la feina.

No hi ha doncs una proposta política concreta d’aquesta esquerra identitària que no demana el vot pel que fa o pel que ha fet, sinó pel que són o pel que diuen que són, que no sempre coincideix amb la realitat. En els darrers anys s’ha produït també en l’àmbit de l’esquerra un canvi de cultura política, basat estrictament en un populisme reivindicatiu estrictament retòric. Sumar, Podemos, Comuns i ERC ja fa prou temps que són a les institucions de govern per fer balanç del que han fet. I sí, la retòrica s’ha mantingut, però no pas per canviar res d’important, tret de la promoció de les bicicletes i els tramvies quan els autobusos ja són elèctrics. Ni la reforma laboral, ni la llei mordassa, ni cap canvi estructural a l’Estat.  Durant el procés, que, amb tots els seus defectes, plantejava un desafiament democràtic a l’Estat, els Comuns van frenar tant com van poder a còpia de retòrica ideològica i divisiva fins a guanyar-se la confiança i el suport de Ciutadans i del PP per impedir que Barcelona tingués un alcalde independentista.

La manca de coratge dels que van de radicals s’ha evidenciat quan han tingut quotes de poder governamentals; és difícil recordar alguna iniciativa de canvi social o estructural que els identifiqui 

És difícil recordar alguna iniciativa de canvi social que els identifiqui i es percep una manca de coratge quan han de prendre decisions controvertides.  Un exemple el tenim aquesta setmana quan el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, home dels Comuns, nega el trasllat temporal del quadre Guernica al museu Guggenheim de Bilbao, al·legant els riscos tècnics que comporta el canvi d’ubicació. El Gernica no es mourà doncs de Madrid, tal com volen els que manen. Tanmateix, el ministre de l’esquerra radical no ha estat capaç de moure un dit per mantenir indemnes les pintures de Sixena al MNAC, que no són un quadre, que són murals que cal arrencar de la paret i que tots els informes tècnics desaconsellen. No s’ha atrevit ni tan sols a enfrontar-se amb la catalanofòbia aragonesa, perquè del que es tracta és de no molestar als que li permeten seure al Consell de Ministres mentre es porti bé.

El PSUC va ser un partit determinant durant la dictadura i la Transició fins a transformar-se en Iniciativa per Catalunya, però després Ada Colau va reconvertir el partit dissolent la militància, suprimint les quotes dels afiliats i substituint els militants per voluntaris; és a dir, transformant un partit en un club de fans.

Hi ha una història interessantíssima sobre l’evolució del que abans es coneixia com l’esquerra transformadora. Es va produir precisament quan va irrompre en aquest espai el grup d’Ada Colau, que havia destacat com activista amb actuacions mediàticament espectaculars, disfressant-se de superheroïna. Colau va presentar una mena d’OPA al partit Iniciativa per Catalunya i, quan va assumir-ne el control, va ordenar la dissolució de la militància. Va suprimir les quotes que pagaven els militants, que era una manera de neutralitzar-los, i els va substituir per una mena de voluntaris acrítics. Era la manera de reconvertir el partit en un club de fans.

Les comparacions amb el passat són odioses, però també reveladores. Hi va haver una vegada un partit català que, durant la dictadura i abans d’assumir quotes de poder polític durant la democràcia, va influir considerablement i va ser prou determinant en el que podríem anomenar la reconstrucció democràtica del país. El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va liderar la resistència antifranquista, va impulsar el moviment sindical i va participar activament en les plataformes unitàries de les forces democràtiques. La contribució del PSUC va ser clau en la incorporació de ciutadans arribats d’altres regions d’Espanya i del moviment obrer a la reivindicació nacional de l’autogovern. Malgrat proclamar el seu corpus doctrinari marxista-leninista, en esdevenir referent de la resistència democràtica contra la dictadura, va atreure a les seves files els obrers amb consciència de classe, però també professionals, intel·lectuals, la gent de la cultura, evidentment els estudiants i tota mena d’entitats cíviques i del moviment veïnal. D’aquella transversalitat en van sorgir idees i projectes de país que van ser determinants en la recuperació de la democràcia.

Sense anar més lluny, a Catalunya s’ha implantat un sistema públic de salut que és, sens dubte, encara avui el millor del món, i en això val a dir que el PSUC i els seus companys de viatge van portar a terme un projecte autènticament revolucionari. Hi ha una història sobre com es va decidir el model i el debat va començar sota el primer Govern Tarradellas, amb el Dr. Ramon Espasa de conseller del ram. Tarradellas i també Santiago Carrillo, que havien viscut el seu exili a França, defensaven el model francès, que, per dir-ho ràpid, finança les visites ambulatòries a metges particulars. Però, aquí, els doctors Ramon Espasa, Nolasc Acarin, els Laporte —pare i fill— ja tenien dissenyada la xarxa d’atenció primària. No es van inspirar en França ni en cap sistema europeu, sinó en el model de la Cuba de Fidel Castro! I després va arribar el doctor Trias, procedent de Comissions Obreres, que va consolidar la implantació del projecte i encara va estendre el sistema als hospitals comarcals.

Les idees comunistes o eurocomunistes van evolucionar cap a una socialdemocràcia més exigent que l’oficial, però que es feia notar en tots els debats sectorials: la salut i l’educació, l’urbanisme, l’agricultura, l’urbanisme, les ciències, els esports, etc. Era gent amb idees i vocació de govern que, en molts casos, amb la caiguda del comunisme, van continuar la seva carrera pel seu compte des d’altres àmbits, i eren reconeguts no només pel que deien, o per qui eren, sinó sobretot pel que feien. Posats a recordar, va ser també Ramon Espasa qui, des d’una minoria parlamentària i sense disfressar-se de Superman, va forçar la caiguda en picat del preu de les hipoteques, que en aquella època totes superaven de llarg el 10%.

Deia un veterà polític de l’establishment socialista que “Hi ha dos tipus de partits: els que volen governar i els que només aspiren a col·locar-se”.