Una de les conseqüències de convertir la capital del país en un producte de consum per als estrangers és que esdevé una ciutat menys apta per als infants barcelonins. L’infant, pel fet de ser-ho, pel fet de no tenir apamades les coordenades de la vida, els codis socials, ni les eines per satisfer les seves pròpies necessitats, demana generositat. L’infant exigeix la capacitat de sortir d’un mateix i atendre a qui no se sap atendre. L’infant vol una atenció que obliga a qui la dona a posar-se en segon terme. L’infant és enemic de l’individualisme perquè, fins i tot quan l’infant no és teu, t’obliga a fer un exercici d’empatia vers qui encara no té ni la pell prou dura ni el cap prou fet per apercebre les contingències del món. Amb aquestes coses els nens fan de termòmetre col·lectiu: la manera com els tractem és la vara de mesurar del moment moral d’una societat.
Ara, els veïns de Barcelona es queixen perquè als patis de l’Escola Auró, l’Escola Vedruna de Gràcia i l’Escola Salesians de Rocafort hi ha massa soroll. És un conflicte que a priori sembla una disputa ordinària per l’espai públic, amb la diferència que, quan es parla de “veïns de Barcelona”, en aquest cas a tothom li ve al cap una mena concreta de veïns. Plegar la idiosincràsia de la ciutat a certs interessos, afaiçonar-la perquè esdevingui una marca, una idea, una mercaderia més, constreny els elements que fan de Barcelona un lloc amb vida pròpia. Convertir la capital en un gran hotel proveïdor de comoditats individuals afavoreix la destrucció dels llaços comunitaris. Sense llaços comunitaris, no cal pensar ni en els nostres semblants ni en les renúncies individuals i col·lectives que el bé comú demana, i així es fa cada vegada més difícil comprendre per què no només és important, ans també necessari, que la ciutat sigui un lloc en què l’infant pugui ser infant amb tota la seva radicalitat. Però la ciutat està venuda i, si no és nostra, tampoc pot ser dels nostres nens.
Al pati de l’escola, l’infant, que tot just aprèn a dominar-se i a obeir dins d’una aula, necessita el moment de descompressió
El fet que, d’anys ençà, no hi hagi hagut ningú que des de la política hagi pensat una idea de ciutat moderna que conservi el seu esperit, fa que ser català a Barcelona sigui sinònim de sentir-se completament desprotegit. En aquest cas, la pregunta que l’administració —l’Ajuntament de Barcelona, el PSC— no està responent a favor dels interessos dels barcelonins no és en quin grau està permès o no està permès de fer soroll. La pregunta que l’Ajuntament de la ciutat juga contra els seus ciutadans és qui és que pot fer soroll. La resposta és que pot fer-lo qui no el fa en termes de necessitat —els turistes que es passegen per sota la finestra de casa meva a les tres de la matinada, per exemple—, mentre que els infants s’han d’abraçar a la pena del silenci. Al pati de l’escola, l’infant —que tot just aprèn a dominar-se i a obeir dins d’una aula— necessita el moment de descompressió, d’expansió i de contrapès de l’autodomini per descansar. Però la queixa dels veïns no és desballestable des de la raó i la pedagogia, perquè no neix d’un pensament racional, neix d’una incapacitat: la de pensar més enllà d’un mateix; la de pensar-se part d’un comú que no coneixen i al qual no volen pertànyer. Aquesta és la segregació que ve.
Els crits dels nens són l’enrenou que fan les perspectives de futur i de qui ha decidit fer arrels. Són el soroll dels llocs aptes per a créixer-hi i per a desenvolupar-hi, en horitzontal i en vertical, totes les facetes i totes les etapes d’una vida. Però la voluntat de vendre Barcelona al món, de despullar-la i revestir-la d’allò que el qui no la coneix pot comprendre, no és compatible amb la possibilitat que Barcelona tingui ànima més enllà de la carcassa que el món hi projecta. Aquesta dissociació, un cop a la capital, es fa esvoranc. La conjectura que la ciutat es converteixi en un bé de consum recull necessàriament la conjectura que esdevingui un objecte inert. Escriu G. K. Chesterton a Ortodòxia que “un nen mou les cames rítmicament per excés, no per absència de vida. Perquè els nens abunden en vitalitat, perquè tenen un esperit que és ferotge i lliure”. El soroll als patis d’escola és la punta de l’iceberg d'una disputa molt més pregona.